Síguenos en:

Ágora Poética

Publicado el octubre 29th, 2013 | por InOutRadio

0

Ágora Poética, primer espacio

FacebookTwitterWhatsAppTelegramCompartir


agora1af

CRUELTAT Qui és més cruel?

Qui apallissa sense pietat,

o aquell que amenaza amb la pallissa,

dia rera dia

mentre tu esperes la sentència final?

 

Qui es més pervers?

Qui t’abandona per sempre,

o aquell que et sotmet a retrets,

dira rera dia

et menysté i et rebutja

abocant la teva ànima

a un infern de solitud i de culpa?

 

Qui et fa més mal?

Qui t’ignora sorollosament,

o aquell que destrossa el teu jo,

dia rera dia,

fent bocins, esmicolant,

la poca valentía que et queda?

 

Dona, no t’hi capfiquis.

Tots aquests personatges

només són un de sol:

l’home que mai podrà

estimar una dona.

OBLIT

Va sortir de l’empresa

sense mirar enrera.

No es va acomiadar de ningú;

tampoc ningú volia dir-li adéu,

llevat d’aquell noiet que,

davant la sorpresa general,

es va aixecar i li va donar un petó.

Potser era el petó del Judas,

vist el maltracte,

el despreci,

la marginació,

patida durant els últims mesos

en aquella feina.

 

Ara ja és fora,

a casa,

sense res a fer.

Camina sense rumb,

dona la volta a la mansana,

adonant-se de la lletjor

d’un barri,

on fa tants anys que hi viu,

però que no reconeix fins ara.

També camina vora mar,

al seu poble blanc,

i les fiblades d’inutilitat

la traspassen,

encara més fortes.

 

Què hi faig aqui?

Què espera de mi

la vida?

On han anat a parar

aquells somnis

d’un èxit i una fama absurds,

de tan impossibles?

 

Només queda caminar

per no arribar mai enlloc.

El dibuix de la vida que volies

s’ha esborrat;

allò que creies que sabies fer,

s’ha esmunyit de les teves mans.

No et consola ni el solet,

que diuen que prenen els vells:

l’últim recurs gratuït

abans de tancar els ulls

per sempre,

sense deixar cap record

de tú.

ANNA COMAS MARINE

 

SISTEMAS CRUELES  

Unos niños nos despiertan con sus gritos

porque en su casa se mama la violencia,

y mientras el pánico va causando sus estragos

nadie pone coto a su tormento,

es un asunto privado, nos comentan.

Otras veces, más de las esperadas,

el periódico nos informa del asesinato

de mujeres e hijos a manos de compañeros

presuntamente sentimentales.

Fuera de casa asistimos

al triste espectáculo de quienes

esperan hallar en los containers

el alimento que calme su hambre,

el mendigo con la mano extendida

que recibe el incómodo desdén

de quien se sabe afortunado,

molesto por esa presencia inoportuna

que le recuerda la injusticia.

La lógica del sálvese quien pueda

va ganando peso en la conciencia

obturando salvajemente la esperanza,

mientras crece la desproporción

entre la ambición desatada de unos pocos

y la caída libre en el abismo

de quienes son afectados por sus robos.

El maquillaje de los ideales ha caducado

y deja ver el auténtico rostro

de la más impune de todas las crueldades,

la que deja sin pan, sin asistencia,

sin remedios, sin vivienda, sin apoyos

a los condenados de la tierra

con la complicidad

de sus infames y corruptos dirigentes.          

FALSAS CORRESPONDENCIAS (AL FINAL)

Mía
susurró él al oído de su amada
convencido de que ella le pertenecía.
Mío
contestó ella
sintiéndose feliz de ser su elegida.
Él asimiló esa posesión
a un derecho que creyó le era debido
por naturaleza, y por ser hombre,
pensó que ella le debía pleitesía.
Ella asimiló esa posesión
a un deseo, por sentirse valorada
más allá del goce de su cuerpo,
y por ser mujer, pensó
que él agradecería su entrega.
Ese complementario desajuste
empezó a mostrar fisuras delicadas
que rápidamente se volvieron
grietas abismales
cuando él se percató
que no era para ella todo su universo
y ella constató que no era para él
más que un instrumento.

CLAUDIA TRUZZOLI

 

DEUTEActuaven

per damunt del sentiment de les mares

autèntiques, les que parien;

les deixaven buides per sempre,

al marge de la vida.

Anaven

més enllà del desesper dels infants

en descobrir la veritat.

Operaven

al marge de la llei,

per satisfer només

voluntats capricioses

de parelles riques

a qui mancava el més valuós tresor.

Jugaven a ser déus

-sovint deesses;

amarats de creences

torçaven el destí de les persones

sense cap mirament.

Van fer del tràfic de nadons

la seva distracció i un negoci

lucratiu, que tapaven

amb pregària i compostura.

Escac i mat, partida guanyada.

 

A poc a poc

el temps ha fet sentir la veu dels febles

que cerquen la pista de l’origen

en l’analítica de sang

o en l’ADN. Els resultats?

Sovint decebedors, confusos;

i més dolor...

Per unes i altres una doble pregunta:

qui els rescabalarà del mal comès?

com i quan quedarà saldat el deute?

PAISATGE URBÀ 

Sempre busco alguna cara coneguda

quan viatjo en transport;

riuades de gent pels carrers sorollosos

s’amaguen darrere la màscara

social que uns i altres exhibim.

Biografies inconegudes,

il·lusions i patiments anònims

i aïllats. Ben sovint

no reconec ningú

i tothom defuig la mirada aliena

absort en un llibre, en un portàtil.

La ciutat ens manté desunits.

Només els infants són capaços

d’observar-se, atents, els uns als altres,

sense amagar-se ni dissimular,

deixant fluir la trobada amb un igual

de qui, inconscientment,

potser aprendran alguna cosa.

MONTSERRAT GALLART

 

Descenso a los infiernos

No mires atrás, Orfeo,

la que llevas en brazos

tiene el rostro deshecho,

no alcanzaron los golpes

a destrozarlo entero.

Carece de virtudes teologales,

lleva abierto el bolsillo por el que perdió la fe;

abajo dejó también la esperanza;

trae alteradas las letras del amor:

un ramo de violetas cardenales

en toda la extensión de la piel,

roma la faca mora que la hirió,

heridas de vino

rojo sangre.

Con el mismo cuchillo el asesino

se atravesó el agujero

donde hubiera debido tener el corazón

y, cosa extraña, murió

sin que ella lo viese estallar en pedazos,

sin que sintiera el olor del azufre,

sin arrancarle las pezuñas,

sin probar siquiera un sorbo

de la dulce bebida de la venganza.

 

Tres mujeres

Cuando decidió crear el mundo,

dios era ya un anciano canoso y desmemoriado;

olvidó que había sacado a Adán la primera costilla,

también olvidó la segunda

y extrajo una tercera;

el hombre inicial perdió así tres costillas

que se convirtieron en tres mujeres.

La primera mujer, al ver a Adán dormido, huyó despavorida.

La segunda también escapó, encontró a la primera, y se amaron.

A la tercera la cameló la serpiente

enviada por Adán para tentarla;

de ella nacieron las familias,

las obligaciones del hogar, los hijos.

Un día el anciano dios reclamó aquel jardín para sí mismo;

Adán y la tercera mujer se fueron a poblar la tierra.

Las dos primeras mujeres permanecen ocultas

en los armarios del paraíso.

VIKY FRÍAS

Tags:


Acerca de la autora

Somos la radio sáfica. Un equipo intergeneracional de mujeres sáficas con intereses culturales que trata de acercarte la actualidad LBT buscando referentes en la literatura, los cómics, las series, el cine y la música para que siempre encuentres el podcast que más se adecúe a tus intereses. Queremos llenar tus horas con noticias, tertulias, humor, entrevistas y análisis desde una realidad que es la tuya. La nuestra.



Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

He leído y acepto el Aviso Legal y la Política de Privacidad

Ir al principio ↑