Ágora Poética 'Carpe Diem'
LA CANÇÓ DEL CARPE DIEM
Aprofitem el día,
i la nit;
gaudim del sol i de la lluna,
no rebutgem els estels,
desitjos petits tan oblidats.
Cantem i ballem,
al capvespre,
i a la matinada;
saludem cada nou dia,
amb la rialla segura,
que amaga tots els dubtes.
Llancem-nos al mar de la vida,
sense por,
encara que sigui molt fosc.
Una espurna de llum de lluna
ens marcarà el camí
que queda per recórrer,
abans la fals justiciera
no ens segui la vida.
Caminem sense defallir,
perquè quan el camí arribi a la fita final,
puguem mirar enrera,
tranquils,
per haver fet totes i cadascuna
de les passes.
ANNA COMAS
CANÇÓ DE PRIMAVERA
Cantaré la vida,
com l’ocell que piula
a la finestra,
o picoteja la flor vermella
del gerani?
Cantaré la cançó dels rierols
d’aigua lleugera,
que reguen paisatges pintats
de tots els colors del verd?
Seré tot una amb la natura,
en sentir la sang bategar
dins d’un cor que fa el sord,
i el mut,
perquè no coneix cap cançó nova?
No tinc ganes de cantar,
ni que sigui primavera;
tots els signes del temps
cronològic,
s’esvaeixen quan,
cansada,
albiro el camí massa llunyà,
darrera aquelles muntanyes liles:
les que amaguen tants adéus
sense música.
ANNA COMAS
Si pudieran
Si los hombres pudieran,
-los hombres que odian
a las mujeres-
les quitarían el vientre,
el tacto, el olor y el sabor,
los sentidos;
si pudieran,
les arrancarían el pelo, todo,
menos las cabelleras
que les recuerdan a los caballos
de la guerra;
quieren ser
centauros y capitanes.
Si los hombres pudieran,
-los hombres que odian
a las mujeres-
no dejarían una de sus costillas
viva.
VIKY FRÍAS
El marido que perdiste
En la luna de miel lo olvidaste,
lo dejaste olvidado, niña,
a ese marido
que tu padre te dio.
Lo perdiste en la ruta turística,
en el hotel de cinco estrellas,
en la playa paradisiaca,
o quizá en el crucero por mar.
Era zafio
insolente
engreído
avaro
violento
y muy aburrido.
Regresaste sin él.
Lo buscaste unos años
y, al no encontrarlo,
te casaste en segundas nupcias
con tus sueños.
Él sigue erre que erre
volviendo a casa cada día,
como si todavía existiera,
pero ya no lo ves.
VIKY FRÍAS
ESTAFA
Sense cap mena de mirament,
M’has clavat una espasa enverinada.
Sento devastats el cos i l’ànima.
Per escriure la teva gran estafa
-no parlo de diners, parlo d’amor-,
per descriure la indigna traïció,
grataré la pell dels mots fins arrencar-la
i fer que s’expressin en carn viva.
Les ungles del meu dolor
són ardents i tan esmolades,
que amb elles podria fer sagnar,
ara mateix,
els marbres freds dels temples que m’estimo.
MONTSERRAT GALLART
DESAMOR SOBTAT
El desamor sempre és de color negre;
és daga contundent que sega l’aire.
Si baixo al fons de mi, trobo el dolor
que m’has deixat a les parets de l’ànima
i als porus de la pell ara mig morta.
Per les voltes del meu celler ressona
la música clàssica dels diumenges
que no pot reemplaçar la teva veu.
La meva platja ha esdevingut soguer.
Em manca la teva presència,
el bes anhelant de la passió,
l’abraçada de totes les certeses,
el pa amb tomàquet i el cafè
del diàleg, la festa i la concòrdia.
M’has arrencat de tu amb tall innoble
i ara mastego la pena,
els vidres trencats del teu tracte,
la injustícia de l’exclusió.
Jo he perdut la partida;
tu, tota la innocència.
MONTSERRAT GALLART
DEUDA IMPAGABLE
Reclinarme en tu regazo,
sentir el calor de tus caricias,
disfrutar del olor de tus manos
con fragancias de especias,
adormecerme en el sueño de la infancia,
escuchar las voces de mi padre
hablando de sus pálidas batallas.
Te he disfrutado, explotado,
agotado hasta el cansancio
sin imaginar que podrías querer algo
más allá de nosotros.
Siempre estabas allí, inamovible
como árbol centenario
que despliega sus múltiples raíces
para sostén, refugio, descanso
de quien llega privado de sustento.
Absorta en la urgencia de vivir
en la que se embarcaba
mi juventud atropellada
no supe entrever, madre,
la devastadora soledad
a la que te confinaban tus renuncias
ni lo que de tus ansias olvidabas
para seguir estando a tu manera.
Ahora que tu muerte
me cercena el acceso a tus palabras,
sólo puedo valorar la magnitud
de lo que has dado a través de tus silencios,
de tus iras, de tus risas, tus enfados
dejándome el recuerdo arrepentido
de una deuda que jamás podría pagar
aunque quisiera.
CLAUDIA TRUZZOLI
LA DESOLADA BABY JANE
Ella se mira al espejo
creyendo ver en él la hermosa niña,
aunque las insolentes arrugas
desmientan que sea esa.
Reinventa en sus recuerdos
ese añorado aire de reina
que tenía entonces su belleza
y encuentra, a su pesar,
un resto degradado que aún vacila
acercarla a ser princesa.
No quiso en su vida lazos amorosos,
sino el salvoconducto a los placeres
que su imagen le ofrecía,
y atrapada quedó en un embeleso
donde el paso del tiempo no contaba.
Apostó con un mal juego
a una carta equivocada
y olvidó llenar sus alforjas
con algo más que el simple afán
de ser deseada.
Ya ni puede llorar su decadencia
sin pensar que las lágrimas
estropearán ese disfraz de juventud
que el estudiado maquillaje
intenta componer en su mirada.
Ni las fábulas ni las máscaras
que procura inventar cada mañana
consiguen seducir a Cronos
el que implacable,
ejecuta su venganza.
CL