rss search

close

Ágora Poética.

 

POEMAS DE CLAUDIA

REBELDÍA SALUDABLE
No quiero
ser solo la orilla de un río
ni un mar inmenso sin amor
ni una amistad especial
ni solo un cuerpo al que acariciar.
No quiero
oírte decir te quiero
sin mi presencia cercana
ni encontrarme con tus dudas
cuando te envuelve mi abrazo
en la habitación a solas.
No quiero
ser sólo presencia provisoria
ni soporte de una soledad
ni testigo de tus intimidades
cuando frente a los demás
me niegas tu mirada.
No quiero
estar excluida de tu vida
ni un mundo de precauciones
ni un cofre de reservas
ni un no poder nombrarte
ni una compañía mientras tanto.
No quiero
ser depositaria de tus miedos
ni un silencio impuesto
ni una cama limitada
ni que tu crueldad me cuente
como serías estando enamorada.
CLAUDIA TRUZZOLI

SUFRIMIENTO EVITABLE.
Cuando sientes que todo es casi absurdo,
que el velo de costumbres no te deja,
cuando buscas un por qué y no lo encuentras,
un fin que realizar y no lo logras,
cuando intentas ser auténtica y no puedes
girando siempre entorno a tus preguntas,
cuando sientes que estás sola entre la gente
sin poder expresar tus sentimientos,
dirige la mirada hacia ti misma
y con un audaz cambio de estrategia
notarás que el mundo se niega a tu exigencia
pero responde mejor a tu sonrisa.
CLAUDIA TRUZZOLI

POEMAS DE ANNA

LILA
Mar lila,
com les liles del passat,
d’aquell jardí petit
que era el nostre refugi d’hivern.
Mar lila,
de Cadaqués,
un capvespre qualsevol,
d’aquest estiu,
tan pesant,
tan profond,
que les aigues semblen sòlides,
trist reflex de la meva
tristor,
sòlida, profonda i pesant,
com la teva absència.
ANNA COMAS

DESPERTAR
De mica en mica,
obre les oïdes al murmuri
sorollós
d’aquells ocells intuïts
de plomes de tots colors
i becs de tots les mides;
murmuris que arriben
per una finestra oberta
al sol.

De mica en mica,
entreveu pels ulls,
encara molt clucs,
una claror
que li arriba de molt lluny,
i sembla que pot escalfar
la ment.

De sobte,
les mans surten de sota
els llençols gruixuts,
després d’un llarg hivern,
i comencen a dansar enlairades
el ball d’una memòria
oblidada.
Ballant,
formen una rosa blanca,
amb aroma de perdó de les culpes
que no moren.

Amb por,
primer una i després l’altra,
les cames es lleven,
condueixen els peus enjogassats
cap el terra ferm;
el cos,
cantant un batec desconegut,
es desplaça fora del llit obscur,
on coven tots els neguits,
tots els dubtes,
totes les incerteses
i terrors amagats de segles.

Aviat,
donarà la primera passa,
es mantindrà dempeus:
la porta oberta de bat a bat,
cap a un nou mar de somnis.
ANNA COMAS

NADA ES PARA SIEMPRE POEMAS DE VIKY

La fabriqué en invierno,
hice su cuerpo de nieve,
modelé la cabeza, perfecta bola blanca;
le puse labios y, al verla sonreír,
me dieron ganas de besarla.
Le coloqué un corazón de lana,
una bufanda y un sombrero.
Era guapa.
Me mudé al huerto
para vivir con ella
(aquella temporada
estuvieron prohibidas las hogueras).
Cuando pasó el invierno
se le fue la sonrisa
poco a poco se derritieron los abrazos;
ella, inclinándose hacia el suelo,
desapareció
como si se la hubiera tragado la tierra.
Me dejó en prenda la bufanda, el sombrero,
y un corazón de lana, frío,
insensible a promesas de lo eterno.
VIKY FRÍAS

LA ESFINGE
Si bien lo suyo era plantear enigmas,
la esfinge hubiese preferido
cambiar de paradigma:
ponerse una camiseta,
recibir la visita de una diosa
y dejarle caer en las manos
una de sus tetas,
como si tal cosa.
Ahuecar luego su cuerpo de león,
extender las alas
y cambiar sus garras de piedra por unas de algodón.
VIKY FRÍAS

POEMAS DE MONTSE

JOC
Els polítics juguen al parxís,
a l’oca, als escacs:
sacrifiquen peons i dames,
mouen fitxa una i altra vegada,
se’n mengen una,
l’altra en compta vint
i tornen a tirar –com si res.
En les seves torres d’ivori,
viuen com reis
i mai no van a parar a presó.
De pont a pont
fan cavalcar els seus corsers altius
i esquien a Vaquèira…
I, si algun cop cauen al pou,
sempre hi ha un peó-servent
disposat a rescatar-los.
Els polítics –ja se sap-
tenen mal perdre.
Per això, habitualment,
ordeixen martingales
per guanyar qualsevol partida.
MONTSERRAT GALLART

INTERROGANTS
Què quedarà de mi quan jo no hi sigui?
Qui enyorarà la petja dels meus passos
i la fressa dels plecs del meu vestit?

El temps empeny suaument fins a allunyar-lo
el vaixell discret de la nostra vida:
es perd dins dels blaus de l’horitzó
amb la il•lusió que en quedi un petit rastre.

La part d’existència que ens és donada
-com un cistell de vianda i fruits diversos-
inclou felicitat, més d’una pena
i interrogants: són anys d’aprenentatge
fins assolir algun cim de saviesa.

Els poemes expressen el desfici
de tots per dir la nostra veu divina;
són aus que volen damunt l’oceà
fins a trobar lectors que les acullin:
només per a ells entonen el seu cant.

Què quedarà de mi quan jo me’n vagi?
La memòria d’uns quants per no morir del tot
i el llegat escrit que us arribi a transmetre.
MONTSERRAT GALLART


close

Ágora Poética: Llega el buen tiempo.

EL PRIMER ESGLAÓ

Arribar al primer graó no és poca cosa

Tot el que has fet ja és una gran glòria.

(Konstantinos Kavafis)

Si un poema no ve a tu, no el busquis;

deu tenir un altre destí.

Potser els mots encara dormen,

potser juguen a cuit i amagar

i -entremaliats- et desafien.

Tu, senzillament, viu i observa.

Mira-les bé, sospesa-les,

aquelles paraules orfes

que et puguin sortir al pas;

i fes com si les acaronessis,

com si les amansissis,

perquè emmirallin

la honestedat del seu barquer,

pacient i constant.

Ves treballant i espera.

Potser un capvespre els déus i les deesses

decidiran regalar-te

aquell vers primer,

el difícil primer esglaó que canta

l’insigne trobador d’Alexandria.

MONTSERRAT GALLART

TRESOR

No cal justificar

ni cal explicar res.

La vida és la que és,

per bé que en una vida,

com en les nines russes, sempre

n’hi hagi moltes altres.

És pura admiració. Corprenen

els núvols de serrells daurats,

l’oceà d’una forest ben verda,

l’esquena fina i llisa de la mar,

els àpats simples cuinats amb reverència,

les oliveres d’argent vellutat

avares i pobres,

la conquesta de sí,

la joia intermitent de la creació

i el bàlsam guaridor

d’una presència amiga.

MONTSERRAT GALLART

LA BARCA

Hola barca,

encara ets aquí?

Fa més de vint anys que ets aquí,

com jo.

Són tantes les tardes

que ens hem retrobat, plegades,

esquena contra el casc pintat de blau,

jo amb un llibre a les mans,

tu amb el silenci de la fusta vella…

Tants de llibres, jo,

lletraferida d’ànsia,

de melangia o de tristor.

El mar davant nostre

envia missatges de misteriosa llunyania,

envia la idea de la terra mai no coneguda,

mai no trepitjada.

 

Hola barca,

torno a ser aquí.

Asseguda avui damunt la teva borda,

miro el mar com cada tarda;

ja arriba el capvespre.

Admiro el vol de les gavines àvides

i els pals inquiets dels vaixells a la badia,

veles esteses, algunes llunyanes,

que em parlen d’allà i de més enllà,

i d’aquí mateix,

d’aquesta platja de pedres negres,

on passo les hores,

d’aquell que sap que mai no marxarà.

 

Hola barca,

no et moguis d’aquí,

queda’t quieta, com jo,

esdevinguda pedra.

ANNA COMAS

NOEM ROBEU EL POBLE

No em robeu el poble,

que és meu.

No em feu fora

d’aquest indret tot blanc

on he viscut hores de joia.

Deixeu-me quedar a la casa quadrada i alta,

d’on contemplo

aquest mar de plata i or

que sempre em parla

dels amors passats,

dels amics que van fugir,

de les hores lentes

i dels teus ulls,

on es reflecteix la llum de la tarda.

No em robeu el poble,

que és meu;

l’únic que tinc

per recuperar la memòria

dels dies folls

quan érem un sol cos,

una sola ànima,

en aquella casa blanca, quadrada i alta,

des d’on contemplàvem

el nostre món

de plata i or.

ANNA COMAS

TIEMPO DE CAUTELA

Te veo

te escucho

observo con paciencia

cada uno de tus gestos

retengo en mi memoria

tus imágenes,

relaciono anécdotas pasadas

con algunas coincidencias

en las cosas que me cuentas.

No quiero que nada se me escape

en este cálido registro

que me acerca, me conmueve

me vincula contigo y me da miedo.

Quisiera reencontrarte

en este tiempo de andadura tan incierta,

sin temor de que mi deseo me confunda,

tener el tiempo para conocerte

como no pude hacerlo entonces,

cuando la soledad insostenible me cegaba

impidiendo la distancia necesaria

para verte.

Me gustaría creer

sin temor a equivocarme

que de lo que vivimos entonces

no sólo queda la amabilidad y la ternura.

Te quiero ahora,

lo sé con un saber

que no necesita de preguntas

cuando la emoción sincera lo acompaña,

aunque la prudencia me aconseja

distinguir lo que me das

de lo que quisiera que me dieras.

CLAUDIA TRUZZOLI

DEVENIR DEL AMOR

Silencio,

lugar donde van a refugiarse

las decepciones

a la vez que crecen las distancias

que desvanecen un nosotros

que un día supusimos imbatible.

Torpeza,

nombre dado a los descuidos imprudentes,

que dejan morir de inanición

lo más genuino del amor

a falta de gestos que lo demuestren.

Separación,

destino necesario que posibilita

cambiar la ceguera, la sordera, la anestesia

de una entrega demasiado inadvertida

de dos que esperaban la unidad amorosa.

Tiempo

devenir que transforma

el semblante de herida mortal

en cicatriz soportable

de un lazo que agoniza.

Recuperación

sorpresa de un sentir que se escapa

como humo entre los dedos

y priva a tu ausencia del poder

de clausurar mi vida en tu recuerdo.

CLAUDIA TRUZZOLI

MUJER DE AGUA

El vino y la sangre

me ataron a las reglas de la tribu.

Fueron 456 los hijos que no parí;

algunos salieron gritando

con dolor,

pocos tuvieron nombre, la mayoría

se marcharon sin bautismo

a las cloacas de la ciudad;

456 cayeron en la clepsidra

mes a mes, a su ritmo,

puntualmente.

Yo era mujer de otros, cansada,

porque cansa mucho ser de alguien.

Pero el tinto se convirtió en agua

-bodas de Caná invertidas,

la fuente que brotó a los doce años

se cegó y dejó de manar oscuros genes perdidos.

Embarazada de mí misma estoy,

a punto de dar a luz

a la mujer que me pertenece.

Nadie me ve,

salvo mis compañeras de agua

que me hacen señas desde sus círculos.

VIKY FRÍAS

VIVIR EN EL ERROR

Donde se vive bien es en el error (Vicente Núñez)

Busqué en los anuncios del periódico

un piso en el error;

encontré muchos,

casi todos estaban allí.

A unos les faltaba ventilación,

a otros metros cuadrados,

a otros vistas,

luz a los demás.

Eran tristes,

sin gracia,

construidos para gente pobre,

como si los pobres por ser pobres fuesen feos

y de mal gusto.

Escogí uno de ellos, uno cualquiera;

ahora vivo en el error.

Mi piso es pequeño,

sin luz, sin vistas,

mal acabado,

le sangran las cañerías,

se le agrietan las paredes,

se funden las luces,

las ventanas no cierran…

Solo funciona bien el cobro del alquiler

a fin de mes.

VIKY FRÍAS


close

Ágora Poética: Vuelven nuestras poetas!

LA CANÇÓ DEL CARPE DIEM

Aprofitem el día,

i la nit;

gaudim del sol i de la lluna,

no rebutgem els estels,

desitjos petits tan oblidats.

 

Cantem i ballem,

al capvespre,

i a la matinada;

saludem cada nou dia,

amb la rialla segura,

que amaga tots els dubtes.

 

Llancem-nos al mar de la vida,

sense por,

encara que sigui molt fosc.

 

Una espurna de llum de lluna

ens marcarà el camí

que queda per recórrer,

abans la fals justiciera

no ens segui la vida.

 

Caminem sense defallir,

perquè quan el camí arribi a la fita final,

puguem mirar enrera,

tranquils,

per haver fet totes i cadascuna

de les passes.

ANNA COMAS

CANÇÓ DE PRIMAVERA

Cantaré la vida,

com l’ocell que piula

a la finestra,

o picoteja la flor vermella

del gerani?

 

Cantaré la cançó dels rierols

d’aigua lleugera,

que reguen paisatges pintats

de tots els colors del verd?

 

Seré tot una amb la natura,

en sentir la sang bategar

dins d’un cor que fa el sord,

i el mut,

perquè no coneix cap cançó nova?

 

No tinc ganes de cantar,

ni que sigui primavera;

tots els signes del temps

cronològic,

s’esvaeixen quan,

cansada,

albiro el camí massa llunyà,

darrera aquelles muntanyes liles:

les que amaguen tants adéus

sense música.

ANNA COMAS

Si pudieran

Si los hombres pudieran,

-los hombres que odian

a las mujeres-

les quitarían el vientre,

el tacto, el olor y el sabor,

los sentidos;

si pudieran,

les arrancarían el pelo, todo,

menos las cabelleras

que les recuerdan a los caballos

de la guerra;

quieren ser

centauros y capitanes.

Si los hombres pudieran,

-los hombres que odian

a las mujeres-

no dejarían una de sus costillas

viva.

VIKY FRÍAS

El marido que perdiste

En la luna de miel lo olvidaste,

lo dejaste olvidado, niña,

a ese marido

que tu padre te dio.

Lo perdiste en la ruta turística,

en el hotel de cinco estrellas,

en la playa paradisiaca,

o quizá en el crucero por mar.

Era zafio

insolente

engreído

avaro

violento

y muy aburrido.

Regresaste sin él.

Lo buscaste unos años

y, al no encontrarlo,

te casaste en segundas nupcias

con tus sueños.

Él sigue erre que erre

volviendo a casa cada día,

como si todavía existiera,

pero ya no lo ves.

VIKY FRÍAS

ESTAFA

Sense cap mena de mirament,

M’has clavat una espasa enverinada.

Sento devastats el cos i l’ànima.

 

Per escriure la teva gran estafa

-no parlo de diners, parlo d’amor-,

per descriure la indigna traïció,

grataré la pell dels mots fins arrencar-la

i fer que s’expressin en carn viva.

Les ungles del meu dolor

són ardents i tan esmolades,

que amb elles podria fer sagnar,

ara mateix,

els marbres freds dels temples que m’estimo.

MONTSERRAT GALLART

DESAMOR SOBTAT

El desamor sempre és de color negre;

és daga contundent que sega l’aire.

Si baixo al fons de mi, trobo el dolor

que m’has deixat a les parets de l’ànima

i als porus de la pell ara mig morta.

Per les voltes del meu celler ressona

la música clàssica dels diumenges

que no pot reemplaçar la teva veu.

La meva platja ha esdevingut soguer.

Em manca la teva presència,

el bes anhelant de la passió,

l’abraçada de totes les certeses,

el pa amb tomàquet i el cafè

del diàleg, la festa i la concòrdia.

M’has arrencat de tu amb tall innoble

i ara mastego la pena,

els vidres trencats del teu tracte,

la injustícia de l’exclusió.

Jo he perdut la partida;

tu, tota la innocència.

MONTSERRAT GALLART

DEUDA IMPAGABLE

Reclinarme en tu regazo,

sentir el calor de tus caricias,

disfrutar del olor de tus manos

con fragancias de especias,

adormecerme en el sueño de la infancia,

escuchar las voces de mi padre

hablando de sus pálidas batallas.

Te he disfrutado, explotado,

agotado hasta el cansancio

sin imaginar que podrías querer algo

más allá de nosotros.

Siempre estabas allí, inamovible

como árbol centenario

que despliega sus múltiples raíces

para sostén, refugio, descanso

de quien llega privado de sustento.

Absorta en la urgencia de vivir

en la que se embarcaba

mi juventud atropellada

no supe entrever, madre,

la devastadora soledad

a la que te confinaban tus renuncias

ni lo que de tus ansias olvidabas

para seguir estando a tu manera.

Ahora que tu muerte

me cercena el acceso a tus palabras,

sólo puedo valorar la magnitud

de lo que has dado a través de tus silencios,

de tus iras, de tus risas, tus enfados

dejándome el recuerdo arrepentido

de una deuda que jamás podría pagar

aunque quisiera.

CLAUDIA TRUZZOLI

LA DESOLADA BABY JANE

Ella se mira al espejo

creyendo ver en él la hermosa niña,

aunque las insolentes arrugas

desmientan que sea esa.

Reinventa en sus recuerdos

ese añorado aire de reina

que tenía entonces su belleza

y encuentra, a su pesar,

un resto degradado que aún vacila

acercarla a ser princesa.

No quiso en su vida lazos amorosos,

sino el salvoconducto a los placeres

que su imagen le ofrecía,

y atrapada quedó en un embeleso

donde el paso del tiempo no contaba.

Apostó con un mal juego

a una carta equivocada

y olvidó llenar sus alforjas

con algo más que el simple afán

de ser deseada.

Ya ni puede llorar su decadencia

sin pensar que las lágrimas

estropearán ese disfraz de juventud

que el estudiado maquillaje

intenta componer en su mirada.

Ni las fábulas ni las máscaras

que procura inventar cada mañana

consiguen seducir a Cronos

el que implacable,

ejecuta su venganza.

CLAUDIA TRUZZOLI


close

Ágora Poética: Commemoración del 8 de marzo.

Es el momento de llenar InOutRadio de poesía y lo hacemos con el grupo Laie de poesía, para este mes nos han preparado un experimento, que ellas mismas nos cuenta. Con las voces y poesías de Claudia Truzzoli, Anna Comas, Montse Gallar y Vicky Frías.

LA BODA DESIGUAL

En la riqueza y en la pobreza

en la salud y en la enfermedad

hasta que la muerte los separe

dijo el cura en esa boda

convirtiendo en compromiso

la ilusión de los amantes.

El novio

sale orgulloso de la iglesia,

mira a los invitados al evento

con aire de triunfo,

gesto posesivo,

con imagen de hombre pleno.

La novia

cree vivir el despertar de cenicienta

flotando con el aura de los cuentos

que de pequeña

le leyeron en la cama

prometiéndole

un futuro novelesco.

Los sueños se fueron destejiendo

lentamente

desde aquel no puedo vivir sin ti

hasta el todo lo que me pasa es por tu culpa,

desde el primer signo del golpe

en su ojo amoratado

que se excusa con un te quiero demasiado

hasta el terror de la amada

frente a la cólera de su presunto esclavo.

A la novia-niña con su futuro incierto

arrancada del limbo donde anidaban sus sueños

nadie le advirtió que iba del brazo

de quien sería su privado carcelero

en la riqueza y en la pobreza

en la salud y en la enfermedad

hasta que la muerte de ella los separe.

 

CLAUDIA TRUZZOLI


LA BODA DESIGUAL

En la riquesa i en la pobresa

en la salut i en la malaltia

fins que la mort els separi

va dir el capellà en aquella boda

convertint en compromís

la il·lusió dels amants.

El nuvi

surt orgullós de l’esglesia,

mira als convidats a la festa

amb aire de triomf,

gest possessiu,

amb l’imatge d’un home complet.

La núvia

desperta del somni de ventafocs

atrapada als llimbs dels contes

que de petita

li explicaren al llit.

Els somnis es van desembolcallant

lentament

des del no puc viure sense tu

fins tot el què em passa és culpa teva,

des del primer senyal del cop

en el seu ull morat

que s’excusa amb un t’estimo massa

fins el terror de l’estimada

davant la còlera del seu pressumpte esclau.

La núvia-infant amb un futur incert

arrencada dels llimbs on niaven els seus somnis

ningú no va advertir-la que anava de bracet

de qui seria el seu carceller privat

en la riquesa i en la pobresa

en la salut i en la malaltia

fins que la mort d’ella els separi.

CLAUDIA TRUZZOLI, traducción de ANNA COMAS

 

DE LA DONA

 

Una dona sola,

Qui és?

Algú que plora,

I s’eixuga els ulls en la foscor

Del silenci.

 

Algú que treballa,

I és creu obligada a veure la feina,

A cada racó per on passa;

En cada persona a la que estima.

 

Algú que camina,

Guiant els que no saben mirar;

Darrera dels que creuen

Que tot ho manen,

Que tot ho saben,

Que tot ho posseeixen.

 

Algú que estima,

Més enllà de la lògica

De les coses que són;

Més a prop del dolor amagat,

Que mai no veu la llum.

 

Algú que és,

Sense ser,

A qui no se la veu,

Si nó crida.

 

Algú que no es té,

Sinó a ella mateixa.

Algu que no té,

Sinó que dóna.

 

 

Algú que nodreix i cura,

Sense demanar permís,

Que sempre hi és,

Extesa per arreu,

Mar de vida, mar de llàgrimes,

Mar de dona entre les dones.

 

ANNA COMAS
DE LA MUJER

 

Una mujer sola,

¿quién es?

 

Alguien que llora

y se seca los ojos en la oscuridad

del silencio.

 

Alguien que trabaja

y se cree obligada al esfuerzo

en cada rincón por el que pasa,

en cada persona a la que estima.

 

Alguien que camina

guiando a los que no saben mirar,

detrás de los que creen

que todo lo saben,

que todo lo poseen.

 

Alguien que estima,

más allá de la lógica

de las cosas que son,

más cerca del dolor oculto

que nunca ve la luz.

 

Alguien que es

sin ser reconocida

a quien no se la ve

si no grita.

 

Alguien que no tiene

sino a ella misma,

alguien que no tiene

sino que se ofrece.

 

Alguien que nutre y cuida

sin que se lo pidan

que siempre está

proyectada por doquier,

mar de vida, mar de lágrimas

mar de mujer entre mujeres.

 

ANNA COMAS

Traducción con licencias y con cariño, de CLAUDIA TRUZZOLI


METZINA

(Declaració contra qualsevol forma de violència de gènere)

La rata de claveguera

no pot desviar el cap de la brutícia.

Acomodada, no troba

-ni busca, de fet-

el mitjà per surar a la superfície.

 

L’escorpí gegant secunda en tot la natura:

malda per clavar a un altre el seu verí.

 

El vampir s’oculta un temps

-i surt de nit-

per atacar amb més contundència i precisió.

 

L’escurçó negre belluga a distància,

mou les peces i espera el moment.

Tan a prop de la perversitat

d’un home malaltís…

En no poder-me clavar ganivetada,

ignominiosament

voldria arrabassar-me

biografia i patrimoni.

 

La sangonera és tan viscosa avui

com el dia dela Creació;

no ha perdut el costum de xuclar-nos la sang

-si pot.

 

El serpent encara s’arrossega…

No recorda que, per més que sotgi el meu taló,

jo, dona, tinc eines suficients per esclafar-li el cap.

Aquest rèptil envellit hauria de saber

que mai no trobarà ni una llivanya

per on esmicolar-me la innocència.

 

Tots, ell: la carronya que vol imposar-se al preu que sigui.

I jo, com una Antígona, encara resistent.

MONTSERRAT GALLART


VENENO

(Declaración contra cualquier forma de violencia de género)

La rata de alcantarilla

no puede desviar la cabeza de los detritus.

Acomodada, no encuentra

-ni busca, de hecho-

la manera de subir a la superficie.

 

El escorpión gigante secunda en todo a la naturaleza:

se afana por inocular su veneno a otros.

El vampiro se oculta un tiempo

-y sale de noche-

para atacar con más contundencia y precisión.

 

La víbora negra serpentea a distancia,

mueve ficha y espera el momento.

tan próxima a la perversidad

de un hombre enfermo…

Al no poder asestarme la cuchillada,

ignominiosamente

quisiera arrebatarme

biografía y patrimonio.

 

La sanguijuela es tan viscosa hoy

como el dia de la Creación;

no ha perdido el hábito de chuparnos la sangre

-si puede.

 

La serpiente todavía se arrastra…

No recuerda que, por más que acecha mi talón,

yo, mujer, tengo recursos suficientes para aplastarle la cabeza.

Este reptil envejecido debería saber

que nunca encontrará una fisura

por donde entrar a destrozarme la inocencia.

 

Todos, él: la carroña que quiere imponerse a cualquier precio.

Yo, como una Antígona, todavía resistiendo.

MONTSERRAT GALLART, traducción de VIKY FRÍAS


LETANÍA PARA RECITAR EL 8 DE MARZO

 

Mujeres esclavizadas

prostituidas

despreciadas

silenciadas

maltratadas

asesinadas.

Cárceles de sentimientos

depósitos de sensibilidad cercenados

amores derrochados

pensamientos prohibidos.

Mujeres de aguja e hilo

reinas del hogar

mujeres amantes

cocineras

madres.

Mujeres sanadoras

hadas

brujas buenas y malas.

Mujeres sabias

ricas

científicas

escritoras

ganadoras.

Mujeres escaparates de moda

Mujeres de tacón alto

Mujeres subidas a los altares

Mujeres cubiertas de velos

Mujeres de la tierra y del cielo

Luchad con nosotras.

VIKY FRÍAS


LLETANIA PER A SER RECITADA EL 8 DE MARÇ

Dones esclavitzades
prostituïdes
menystingudes
silenciades
maltractades
assassinades…
Creeu amb nosaltres!
Presons de sentiments,
retrinxats dipòsits de sensibilitat,
d´amors malversats
de pensaments prohibits.
Dones d´agulla i fil,
cuineres,
reines de la llar,
dones amants,
mares,
germanes nostres totes…
Parleu amb nosaltres!
Dones sanadores,
fades,
bruixes bones y dolentes.
Dones sàvies,
riques,
escriptores,
científiques
guanyadores…
Governeu amb nosaltres!
Dones aparadors de moda,
dones de taló alt,
dones elevades als altars,
dones cobertes de vels,
dones de terra i de cel,
creeu amb nosaltres!,
parleu amb nosaltres!,
treballeu amb nosaltres!,
lluiteu amb nosaltres!

MONTSE GALLART (Variació sobre un tema de VIKY FRÍAS)


close

Ágora Poética.

agorapoetica1

CRUELTAT

Qui és més cruel?

Qui apallissa sense pietat,

o aquell que amenaza amb la pallissa,

dia rera dia

mentre tu esperes la sentència final?

 

Qui es més pervers?

Qui t’abandona per sempre,

o aquell que et sotmet a retrets,

dira rera dia

et menysté i et rebutja

abocant la teva ànima

a un infern de solitud i de culpa?

 

Qui et fa més mal?

Qui t’ignora sorollosament,

o aquell que destrossa el teu jo,

dia rera dia,

fent bocins, esmicolant,

la poca valentía que et queda?

 

Dona, no t’hi capfiquis.

Tots aquests personatges

només són un de sol:

l’home que mai podrà

estimar una dona.

OBLIT

Va sortir de l’empresa

sense mirar enrera.

No es va acomiadar de ningú;

tampoc ningú volia dir-li adéu,

llevat d’aquell noiet que,

davant la sorpresa general,

es va aixecar i li va donar un petó.

Potser era el petó del Judas,

vist el maltracte,

el despreci,

la marginació,

patida durant els últims mesos

en aquella feina.

 

Ara ja és fora,

a casa,

sense res a fer.

Camina sense rumb,

dona la volta a la mansana,

adonant-se de la lletjor

d’un barri,

on fa tants anys que hi viu,

però que no reconeix fins ara.

També camina vora mar,

al seu poble blanc,

i les fiblades d’inutilitat

la traspassen,

encara més fortes.

 

Què hi faig aqui?

Què espera de mi

la vida?

On han anat a parar

aquells somnis

d’un èxit i una fama absurds,

de tan impossibles?

 

Només queda caminar

per no arribar mai enlloc.

El dibuix de la vida que volies

s’ha esborrat;

allò que creies que sabies fer,

s’ha esmunyit de les teves mans.

No et consola ni el solet,

que diuen que prenen els vells:

l’últim recurs gratuït

abans de tancar els ulls

per sempre,

sense deixar cap record

de tú.

ANNA COMAS MARINE

 

SISTEMAS CRUELES

Unos niños nos despiertan con sus gritos

porque en su casa se mama la violencia,

y mientras el pánico va causando sus estragos

nadie pone coto a su tormento,

es un asunto privado, nos comentan.

Otras veces, más de las esperadas,

el periódico nos informa del asesinato

de mujeres e hijos a manos de compañeros

presuntamente sentimentales.

Fuera de casa asistimos

al triste espectáculo de quienes

esperan hallar en los containers

el alimento que calme su hambre,

el mendigo con la mano extendida

que recibe el incómodo desdén

de quien se sabe afortunado,

molesto por esa presencia inoportuna

que le recuerda la injusticia.

La lógica del sálvese quien pueda

va ganando peso en la conciencia

obturando salvajemente la esperanza,

mientras crece la desproporción

entre la ambición desatada de unos pocos

y la caída libre en el abismo

de quienes son afectados por sus robos.

El maquillaje de los ideales ha caducado

y deja ver el auténtico rostro

de la más impune de todas las crueldades,

la que deja sin pan, sin asistencia,

sin remedios, sin vivienda, sin apoyos

a los condenados de la tierra

con la complicidad

de sus infames y corruptos dirigentes.

FALSAS CORRESPONDENCIAS (AL FINAL)

Mía
susurró él al oído de su amada
convencido de que ella le pertenecía.
Mío
contestó ella
sintiéndose feliz de ser su elegida.
Él asimiló esa posesión
a un derecho que creyó le era debido
por naturaleza, y por ser hombre,
pensó que ella le debía pleitesía.
Ella asimiló esa posesión
a un deseo, por sentirse valorada
más allá del goce de su cuerpo,
y por ser mujer, pensó
que él agradecería su entrega.
Ese complementario desajuste
empezó a mostrar fisuras delicadas
que rápidamente se volvieron
grietas abismales
cuando él se percató
que no era para ella todo su universo
y ella constató que no era para él
más que un instrumento.

CLAUDIA TRUZZOLI

 

DEUTE

Actuaven

per damunt del sentiment de les mares

autèntiques, les que parien;

les deixaven buides per sempre,

al marge de la vida.

Anaven

més enllà del desesper dels infants

en descobrir la veritat.

Operaven

al marge de la llei,

per satisfer només

voluntats capricioses

de parelles riques

a qui mancava el més valuós tresor.

Jugaven a ser déus

-sovint deesses;

amarats de creences

torçaven el destí de les persones

sense cap mirament.

Van fer del tràfic de nadons

la seva distracció i un negoci

lucratiu, que tapaven

amb pregària i compostura.

Escac i mat, partida guanyada.

 

A poc a poc

el temps ha fet sentir la veu dels febles

que cerquen la pista de l’origen

en l’analítica de sang

o en l’ADN. Els resultats?

Sovint decebedors, confusos;

i més dolor…

Per unes i altres una doble pregunta:

qui els rescabalarà del mal comès?

com i quan quedarà saldat el deute?

PAISATGE URBÀ

Sempre busco alguna cara coneguda

quan viatjo en transport;

riuades de gent pels carrers sorollosos

s’amaguen darrere la màscara

social que uns i altres exhibim.

Biografies inconegudes,

il·lusions i patiments anònims

i aïllats. Ben sovint

no reconec ningú

i tothom defuig la mirada aliena

absort en un llibre, en un portàtil.

La ciutat ens manté desunits.

Només els infants són capaços

d’observar-se, atents, els uns als altres,

sense amagar-se ni dissimular,

deixant fluir la trobada amb un igual

de qui, inconscientment,

potser aprendran alguna cosa.

MONTSERRAT GALLART

 

Descenso a los infiernos

No mires atrás, Orfeo,

la que llevas en brazos

tiene el rostro deshecho,

no alcanzaron los golpes

a destrozarlo entero.

Carece de virtudes teologales,

lleva abierto el bolsillo por el que perdió la fe;

abajo dejó también la esperanza;

trae alteradas las letras del amor:

un ramo de violetas cardenales

en toda la extensión de la piel,

roma la faca mora que la hirió,

heridas de vino

rojo sangre.

Con el mismo cuchillo el asesino

se atravesó el agujero

donde hubiera debido tener el corazón

y, cosa extraña, murió

sin que ella lo viese estallar en pedazos,

sin que sintiera el olor del azufre,

sin arrancarle las pezuñas,

sin probar siquiera un sorbo

de la dulce bebida de la venganza.

 

Tres mujeres

Cuando decidió crear el mundo,

dios era ya un anciano canoso y desmemoriado;

olvidó que había sacado a Adán la primera costilla,

también olvidó la segunda

y extrajo una tercera;

el hombre inicial perdió así tres costillas

que se convirtieron en tres mujeres.

La primera mujer, al ver a Adán dormido, huyó despavorida.

La segunda también escapó, encontró a la primera, y se amaron.

A la tercera la cameló la serpiente

enviada por Adán para tentarla;

de ella nacieron las familias,

las obligaciones del hogar, los hijos.

Un día el anciano dios reclamó aquel jardín para sí mismo;

Adán y la tercera mujer se fueron a poblar la tierra.

Las dos primeras mujeres permanecen ocultas

en los armarios del paraíso.

VIKY FRÍAS

 

 

 


close

Estrenamos espacio poético: Ágora Poética.

agorapoetica1

 

PRESENTACIÓ DEL GRUP LAIE

El grup Laie va nèixer cap al 2007 a les dependències de la llibreria Laie de Pau Claris (Barcelona). Sempre ha estat format per dones.

Les integrants del grup han anat variant en aquests anys, fins a consolidar-se amb les quatre integrants que el formem actualment: Anna Comas, Viky Frías, Montserrat Gallart i Claudia Truzzoli. Inicialment treballàvem tant la poesia com la prosa. Les actuals integrants ens hem decantat essencialment per la poesia.

Ens reunim cada quinze dies a les onze del matí; llegim els poemes que anem produint, ens els esmenem si cal i hi donem el vist i plau.

Hem publicat un llibre conjunt i bilingüe: A l’altra banda de la veu i de la paraula. Al otro lado de la voz y de la palabra, que podeu adquirir a través de la xarxa si us poseu en contacte amb nosaltres. Tenim en projecte un segon volum , previst per a la tardor del 2013.

Gràcies a l’amable oferiment d’Ana Satchi, hem iniciat un espai a Ràdio InOutRadio on recitarem un cop al mes.

Ens trobareu a Facebook: Grupo Laie de Poesía, i al nostre blog: grupolaie2.blogspot.com

PRESENTACIÓN DEL GRUPO LAIE

El grupo Laie nació en el año 2007 en las dependencias de la librería Laie de Pau Claris (Barcelona). Siempre ha estado formado por mujeres.

Las integrantes del grupo han ido variando en estos años, hasta consolidarse con las cuatro integrantes que lo forman actualmente: Anna Comas, Viky Frías, Montserrat Gallart y Claudia Truzzoli. Inicialmente trebajábamos tanto la poesía como la prosa. Las actuales integrantes nos hemos decantado esencialmente por la poesía.

Nos reunimos cada quince días a las once de la mañana; leemos los poemas que hemos producido; nos los corregimos si hace falta y les damos el visto bueno.

Hemos publicado un libro conjunto y bilingüe: A l’altra banda de la veu i de la paraula. Al otro lado de la voz y de la palabra, que se puede adquirir a través de la red poniéndose en contacto con nosotras. Tenemos en proyecto un segundo vomunen, previsto para el otoño del 2013.

Gracias al amable ofrecimiento de Ana Satchi, hemos iniciado un espacio en InOutradio donde recitaremos una vez al mes.

Nos encontraréis en Facebook: Grupo Laie de Poesía, y en nuestro blog: grupolaie2.blogspot.com


Ágora Poética.

Ágora Poética [ 7:57 ] Play Now | Play in Popup | Download...
article post

Ágora Poética: Llega el buen tiempo.

Ágora Poética: Llega el buen tiempo. [ 11:07 ] Play Now | Play in Popup...
article post

Ágora Poética: Vuelven nuestras poetas!

Ágora Poética: Vuelven nuestras poetas! [ 7:58 ] Play Now | Play in...
article post

Ágora Poética: Commemoración del 8 de marzo.

Ágora Poética: Commemoración del 8 de marzo. [ 12:45 ] Play Now |...
article post

Ágora Poética.

Ágora Poética. [ 16:30 ] Play Now | Play in Popup | Download...
article post

Estrenamos espacio poético: Ágora Poética.

  PRESENTACIÓ DEL GRUP LAIE El grup Laie va nèixer cap al 2007 a les...
article post
Actualidad LGBT

Ver más actualidad