Ágora Poética.
POEMAS DE CLAUDIA
REBELDÍA SALUDABLE
No quiero
ser solo la orilla de un río
ni un mar inmenso sin amor
ni una amistad especial
ni solo un cuerpo al que acariciar.
No quiero
oírte decir te quiero
sin mi presencia cercana
ni encontrarme con tus dudas
cuando te envuelve mi abrazo
en la habitación a solas.
No quiero
ser sólo presencia provisoria
ni soporte de una soledad
ni testigo de tus intimidades
cuando frente a los demás
me niegas tu mirada.
No quiero
estar excluida de tu vida
ni un mundo de precauciones
ni un cofre de reservas
ni un no poder nombrarte
ni una compañía mientras tanto.
No quiero
ser depositaria de tus miedos
ni un silencio impuesto
ni una cama limitada
ni que tu crueldad me cuente
como serías estando enamorada.
CLAUDIA TRUZZOLI
SUFRIMIENTO EVITABLE.
Cuando sientes que todo es casi absurdo,
que el velo de costumbres no te deja,
cuando buscas un por qué y no lo encuentras,
un fin que realizar y no lo logras,
cuando intentas ser auténtica y no puedes
girando siempre entorno a tus preguntas,
cuando sientes que estás sola entre la gente
sin poder expresar tus sentimientos,
dirige la mirada hacia ti misma
y con un audaz cambio de estrategia
notarás que el mundo se niega a tu exigencia
pero responde mejor a tu sonrisa.
CLAUDIA TRUZZOLI
POEMAS DE ANNA
LILA
Mar lila,
com les liles del passat,
d’aquell jardí petit
que era el nostre refugi d’hivern.
Mar lila,
de Cadaqués,
un capvespre qualsevol,
d’aquest estiu,
tan pesant,
tan profond,
que les aigues semblen sòlides,
trist reflex de la meva
tristor,
sòlida, profonda i pesant,
com la teva absència.
ANNA COMAS
DESPERTAR
De mica en mica,
obre les oïdes al murmuri
sorollós
d’aquells ocells intuïts
de plomes de tots colors
i becs de tots les mides;
murmuris que arriben
per una finestra oberta
al sol.
De mica en mica,
entreveu pels ulls,
encara molt clucs,
una claror
que li arriba de molt lluny,
i sembla que pot escalfar
la ment.
De sobte,
les mans surten de sota
els llençols gruixuts,
després d’un llarg hivern,
i comencen a dansar enlairades
el ball d’una memòria
oblidada.
Ballant,
formen una rosa blanca,
amb aroma de perdó de les culpes
que no moren.
Amb por,
primer una i després l’altra,
les cames es lleven,
condueixen els peus enjogassats
cap el terra ferm;
el cos,
cantant un batec desconegut,
es desplaça fora del llit obscur,
on coven tots els neguits,
tots els dubtes,
totes les incerteses
i terrors amagats de segles.
Aviat,
donarà la primera passa,
es mantindrà dempeus:
la porta oberta de bat a bat,
cap a un nou mar de somnis.
ANNA COMAS
NADA ES PARA SIEMPRE POEMAS DE VIKY
La fabriqué en invierno,
hice su cuerpo de nieve,
modelé la cabeza, perfecta bola blanca;
le puse labios y, al verla sonreír,
me dieron ganas de besarla.
Le coloqué un corazón de lana,
una bufanda y un sombrero.
Era guapa.
Me mudé al huerto
para vivir con ella
(aquella temporada
estuvieron prohibidas las hogueras).
Cuando pasó el invierno
se le fue la sonrisa
poco a poco se derritieron los abrazos;
ella, inclinándose hacia el suelo,
desapareció
como si se la hubiera tragado la tierra.
Me dejó en prenda la bufanda, el sombrero,
y un corazón de lana, frío,
insensible a promesas de lo eterno.
VIKY FRÍAS
LA ESFINGE
Si bien lo suyo era plantear enigmas,
la esfinge hubiese preferido
cambiar de paradigma:
ponerse una camiseta,
recibir la visita de una diosa
y dejarle caer en las manos
una de sus tetas,
como si tal cosa.
Ahuecar luego su cuerpo de león,
extender las alas
y cambiar sus garras de piedra por unas de algodón.
VIKY FRÍAS
POEMAS DE MONTSE
JOC
Els polítics juguen al parxís,
a l’oca, als escacs:
sacrifiquen peons i dames,
mouen fitxa una i altra vegada,
se’n mengen una,
l’altra en compta vint
i tornen a tirar –com si res.
En les seves torres d’ivori,
viuen com reis
i mai no van a parar a presó.
De pont a pont
fan cavalcar els seus corsers altius
i esquien a Vaquèira…
I, si algun cop cauen al pou,
sempre hi ha un peó-servent
disposat a rescatar-los.
Els polítics –ja se sap-
tenen mal perdre.
Per això, habitualment,
ordeixen martingales
per guanyar qualsevol partida.
MONTSERRAT GALLART
INTERROGANTS
Què quedarà de mi quan jo no hi sigui?
Qui enyorarà la petja dels meus passos
i la fressa dels plecs del meu vestit?
El temps empeny suaument fins a allunyar-lo
el vaixell discret de la nostra vida:
es perd dins dels blaus de l’horitzó
amb la il•lusió que en quedi un petit rastre.
La part d’existència que ens és donada
-com un cistell de vianda i fruits diversos-
inclou felicitat, més d’una pena
i interrogants: són anys d’aprenentatge
fins assolir algun cim de saviesa.
Els poemes expressen el desfici
de tots per dir la nostra veu divina;
són aus que volen damunt l’oceà
fins a trobar lectors que les acullin:
només per a ells entonen el seu cant.
Què quedarà de mi quan jo me’n vagi?
La memòria d’uns quants per no morir del tot
i el llegat escrit que us arribi a transmetre.
MONTSERRAT GALLART
Ágora Poética: Llega el buen tiempo.
EL PRIMER ESGLAÓ
Arribar al primer graó no és poca cosa
Tot el que has fet ja és una gran glòria.
(Konstantinos Kavafis)
Si un poema no ve a tu, no el busquis;
deu tenir un altre destí.
Potser els mots encara dormen,
potser juguen a cuit i amagar
i -entremaliats- et desafien.
Tu, senzillament, viu i observa.
Mira-les bé, sospesa-les,
aquelles paraules orfes
que et puguin sortir al pas;
i fes com si les acaronessis,
com si les amansissis,
perquè emmirallin
la honestedat del seu barquer,
pacient i constant.
Ves treballant i espera.
Potser un capvespre els déus i les deesses
decidiran regalar-te
aquell vers primer,
el difícil primer esglaó que canta
l’insigne trobador d’Alexandria.
MONTSERRAT GALLART
TRESOR
No cal justificar
ni cal explicar res.
La vida és la que és,
per bé que en una vida,
com en les nines russes, sempre
n’hi hagi moltes altres.
És pura admiració. Corprenen
els núvols de serrells daurats,
l’oceà d’una forest ben verda,
l’esquena fina i llisa de la mar,
els àpats simples cuinats amb reverència,
les oliveres d’argent vellutat
avares i pobres,
la conquesta de sí,
la joia intermitent de la creació
i el bàlsam guaridor
d’una presència amiga.
MONTSERRAT GALLART
LA BARCA
Hola barca,
encara ets aquí?
Fa més de vint anys que ets aquí,
com jo.
Són tantes les tardes
que ens hem retrobat, plegades,
esquena contra el casc pintat de blau,
jo amb un llibre a les mans,
tu amb el silenci de la fusta vella…
Tants de llibres, jo,
lletraferida d’ànsia,
de melangia o de tristor.
El mar davant nostre
envia missatges de misteriosa llunyania,
envia la idea de la terra mai no coneguda,
mai no trepitjada.
Hola barca,
torno a ser aquí.
Asseguda avui damunt la teva borda,
miro el mar com cada tarda;
ja arriba el capvespre.
Admiro el vol de les gavines àvides
i els pals inquiets dels vaixells a la badia,
veles esteses, algunes llunyanes,
que em parlen d’allà i de més enllà,
i d’aquí mateix,
d’aquesta platja de pedres negres,
on passo les hores,
d’aquell que sap que mai no marxarà.
Hola barca,
no et moguis d’aquí,
queda’t quieta, com jo,
esdevinguda pedra.
ANNA COMAS
NOEM ROBEU EL POBLE
No em robeu el poble,
que és meu.
No em feu fora
d’aquest indret tot blanc
on he viscut hores de joia.
Deixeu-me quedar a la casa quadrada i alta,
d’on contemplo
aquest mar de plata i or
que sempre em parla
dels amors passats,
dels amics que van fugir,
de les hores lentes
i dels teus ulls,
on es reflecteix la llum de la tarda.
No em robeu el poble,
que és meu;
l’únic que tinc
per recuperar la memòria
dels dies folls
quan érem un sol cos,
una sola ànima,
en aquella casa blanca, quadrada i alta,
des d’on contemplàvem
el nostre món
de plata i or.
ANNA COMAS
TIEMPO DE CAUTELA
Te veo
te escucho
observo con paciencia
cada uno de tus gestos
retengo en mi memoria
tus imágenes,
relaciono anécdotas pasadas
con algunas coincidencias
en las cosas que me cuentas.
No quiero que nada se me escape
en este cálido registro
que me acerca, me conmueve
me vincula contigo y me da miedo.
Quisiera reencontrarte
en este tiempo de andadura tan incierta,
sin temor de que mi deseo me confunda,
tener el tiempo para conocerte
como no pude hacerlo entonces,
cuando la soledad insostenible me cegaba
impidiendo la distancia necesaria
para verte.
Me gustaría creer
sin temor a equivocarme
que de lo que vivimos entonces
no sólo queda la amabilidad y la ternura.
Te quiero ahora,
lo sé con un saber
que no necesita de preguntas
cuando la emoción sincera lo acompaña,
aunque la prudencia me aconseja
distinguir lo que me das
de lo que quisiera que me dieras.
CLAUDIA TRUZZOLI
DEVENIR DEL AMOR
Silencio,
lugar donde van a refugiarse
las decepciones
a la vez que crecen las distancias
que desvanecen un nosotros
que un día supusimos imbatible.
Torpeza,
nombre dado a los descuidos imprudentes,
que dejan morir de inanición
lo más genuino del amor
a falta de gestos que lo demuestren.
Separación,
destino necesario que posibilita
cambiar la ceguera, la sordera, la anestesia
de una entrega demasiado inadvertida
de dos que esperaban la unidad amorosa.
Tiempo
devenir que transforma
el semblante de herida mortal
en cicatriz soportable
de un lazo que agoniza.
Recuperación
sorpresa de un sentir que se escapa
como humo entre los dedos
y priva a tu ausencia del poder
de clausurar mi vida en tu recuerdo.
CLAUDIA TRUZZOLI
MUJER DE AGUA
El vino y la sangre
me ataron a las reglas de la tribu.
Fueron 456 los hijos que no parí;
algunos salieron gritando
con dolor,
pocos tuvieron nombre, la mayoría
se marcharon sin bautismo
a las cloacas de la ciudad;
456 cayeron en la clepsidra
mes a mes, a su ritmo,
puntualmente.
Yo era mujer de otros, cansada,
porque cansa mucho ser de alguien.
Pero el tinto se convirtió en agua
-bodas de Caná invertidas,
la fuente que brotó a los doce años
se cegó y dejó de manar oscuros genes perdidos.
Embarazada de mí misma estoy,
a punto de dar a luz
a la mujer que me pertenece.
Nadie me ve,
salvo mis compañeras de agua
que me hacen señas desde sus círculos.
VIKY FRÍAS
VIVIR EN EL ERROR
Donde se vive bien es en el error (Vicente Núñez)
Busqué en los anuncios del periódico
un piso en el error;
encontré muchos,
casi todos estaban allí.
A unos les faltaba ventilación,
a otros metros cuadrados,
a otros vistas,
luz a los demás.
Eran tristes,
sin gracia,
construidos para gente pobre,
como si los pobres por ser pobres fuesen feos
y de mal gusto.
Escogí uno de ellos, uno cualquiera;
ahora vivo en el error.
Mi piso es pequeño,
sin luz, sin vistas,
mal acabado,
le sangran las cañerías,
se le agrietan las paredes,
se funden las luces,
las ventanas no cierran…
Solo funciona bien el cobro del alquiler
a fin de mes.
VIKY FRÍAS
Ágora Poética: Vuelven nuestras poetas!
LA CANÇÓ DEL CARPE DIEM
Aprofitem el día,
i la nit;
gaudim del sol i de la lluna,
no rebutgem els estels,
desitjos petits tan oblidats.
Cantem i ballem,
al capvespre,
i a la matinada;
saludem cada nou dia,
amb la rialla segura,
que amaga tots els dubtes.
Llancem-nos al mar de la vida,
sense por,
encara que sigui molt fosc.
Una espurna de llum de lluna
ens marcarà el camí
que queda per recórrer,
abans la fals justiciera
no ens segui la vida.
Caminem sense defallir,
perquè quan el camí arribi a la fita final,
puguem mirar enrera,
tranquils,
per haver fet totes i cadascuna
de les passes.
ANNA COMAS
CANÇÓ DE PRIMAVERA
Cantaré la vida,
com l’ocell que piula
a la finestra,
o picoteja la flor vermella
del gerani?
Cantaré la cançó dels rierols
d’aigua lleugera,
que reguen paisatges pintats
de tots els colors del verd?
Seré tot una amb la natura,
en sentir la sang bategar
dins d’un cor que fa el sord,
i el mut,
perquè no coneix cap cançó nova?
No tinc ganes de cantar,
ni que sigui primavera;
tots els signes del temps
cronològic,
s’esvaeixen quan,
cansada,
albiro el camí massa llunyà,
darrera aquelles muntanyes liles:
les que amaguen tants adéus
sense música.
ANNA COMAS
Si pudieran
Si los hombres pudieran,
-los hombres que odian
a las mujeres-
les quitarían el vientre,
el tacto, el olor y el sabor,
los sentidos;
si pudieran,
les arrancarían el pelo, todo,
menos las cabelleras
que les recuerdan a los caballos
de la guerra;
quieren ser
centauros y capitanes.
Si los hombres pudieran,
-los hombres que odian
a las mujeres-
no dejarían una de sus costillas
viva.
VIKY FRÍAS
El marido que perdiste
En la luna de miel lo olvidaste,
lo dejaste olvidado, niña,
a ese marido
que tu padre te dio.
Lo perdiste en la ruta turística,
en el hotel de cinco estrellas,
en la playa paradisiaca,
o quizá en el crucero por mar.
Era zafio
insolente
engreído
avaro
violento
y muy aburrido.
Regresaste sin él.
Lo buscaste unos años
y, al no encontrarlo,
te casaste en segundas nupcias
con tus sueños.
Él sigue erre que erre
volviendo a casa cada día,
como si todavía existiera,
pero ya no lo ves.
VIKY FRÍAS
ESTAFA
Sense cap mena de mirament,
M’has clavat una espasa enverinada.
Sento devastats el cos i l’ànima.
Per escriure la teva gran estafa
-no parlo de diners, parlo d’amor-,
per descriure la indigna traïció,
grataré la pell dels mots fins arrencar-la
i fer que s’expressin en carn viva.
Les ungles del meu dolor
són ardents i tan esmolades,
que amb elles podria fer sagnar,
ara mateix,
els marbres freds dels temples que m’estimo.
MONTSERRAT GALLART
DESAMOR SOBTAT
El desamor sempre és de color negre;
és daga contundent que sega l’aire.
Si baixo al fons de mi, trobo el dolor
que m’has deixat a les parets de l’ànima
i als porus de la pell ara mig morta.
Per les voltes del meu celler ressona
la música clàssica dels diumenges
que no pot reemplaçar la teva veu.
La meva platja ha esdevingut soguer.
Em manca la teva presència,
el bes anhelant de la passió,
l’abraçada de totes les certeses,
el pa amb tomàquet i el cafè
del diàleg, la festa i la concòrdia.
M’has arrencat de tu amb tall innoble
i ara mastego la pena,
els vidres trencats del teu tracte,
la injustícia de l’exclusió.
Jo he perdut la partida;
tu, tota la innocència.
MONTSERRAT GALLART
DEUDA IMPAGABLE
Reclinarme en tu regazo,
sentir el calor de tus caricias,
disfrutar del olor de tus manos
con fragancias de especias,
adormecerme en el sueño de la infancia,
escuchar las voces de mi padre
hablando de sus pálidas batallas.
Te he disfrutado, explotado,
agotado hasta el cansancio
sin imaginar que podrías querer algo
más allá de nosotros.
Siempre estabas allí, inamovible
como árbol centenario
que despliega sus múltiples raíces
para sostén, refugio, descanso
de quien llega privado de sustento.
Absorta en la urgencia de vivir
en la que se embarcaba
mi juventud atropellada
no supe entrever, madre,
la devastadora soledad
a la que te confinaban tus renuncias
ni lo que de tus ansias olvidabas
para seguir estando a tu manera.
Ahora que tu muerte
me cercena el acceso a tus palabras,
sólo puedo valorar la magnitud
de lo que has dado a través de tus silencios,
de tus iras, de tus risas, tus enfados
dejándome el recuerdo arrepentido
de una deuda que jamás podría pagar
aunque quisiera.
CLAUDIA TRUZZOLI
LA DESOLADA BABY JANE
Ella se mira al espejo
creyendo ver en él la hermosa niña,
aunque las insolentes arrugas
desmientan que sea esa.
Reinventa en sus recuerdos
ese añorado aire de reina
que tenía entonces su belleza
y encuentra, a su pesar,
un resto degradado que aún vacila
acercarla a ser princesa.
No quiso en su vida lazos amorosos,
sino el salvoconducto a los placeres
que su imagen le ofrecía,
y atrapada quedó en un embeleso
donde el paso del tiempo no contaba.
Apostó con un mal juego
a una carta equivocada
y olvidó llenar sus alforjas
con algo más que el simple afán
de ser deseada.
Ya ni puede llorar su decadencia
sin pensar que las lágrimas
estropearán ese disfraz de juventud
que el estudiado maquillaje
intenta componer en su mirada.
Ni las fábulas ni las máscaras
que procura inventar cada mañana
consiguen seducir a Cronos
el que implacable,
ejecuta su venganza.
CLAUDIA TRUZZOLI
Ágora Poética: Commemoración del 8 de marzo.
Es el momento de llenar InOutRadio de poesía y lo hacemos con el grupo Laie de poesía, para este mes nos han preparado un experimento, que ellas mismas nos cuenta. Con las voces y poesías de Claudia Truzzoli, Anna Comas, Montse Gallar y Vicky Frías.
LA BODA DESIGUAL
En la riqueza y en la pobreza
en la salud y en la enfermedad
hasta que la muerte los separe
dijo el cura en esa boda
convirtiendo en compromiso
la ilusión de los amantes.
El novio
sale orgulloso de la iglesia,
mira a los invitados al evento
con aire de triunfo,
gesto posesivo,
con imagen de hombre pleno.
La novia
cree vivir el despertar de cenicienta
flotando con el aura de los cuentos
que de pequeña
le leyeron en la cama
prometiéndole
un futuro novelesco.
Los sueños se fueron destejiendo
lentamente
desde aquel no puedo vivir sin ti
hasta el todo lo que me pasa es por tu culpa,
desde el primer signo del golpe
en su ojo amoratado
que se excusa con un te quiero demasiado
hasta el terror de la amada
frente a la cólera de su presunto esclavo.
A la novia-niña con su futuro incierto
arrancada del limbo donde anidaban sus sueños
nadie le advirtió que iba del brazo
de quien sería su privado carcelero
en la riqueza y en la pobreza
en la salud y en la enfermedad
hasta que la muerte de ella los separe.
CLAUDIA TRUZZOLI
LA BODA DESIGUAL
En la riquesa i en la pobresa
en la salut i en la malaltia
fins que la mort els separi
va dir el capellà en aquella boda
convertint en compromís
la il·lusió dels amants.
El nuvi
surt orgullós de l’esglesia,
mira als convidats a la festa
amb aire de triomf,
gest possessiu,
amb l’imatge d’un home complet.
La núvia
desperta del somni de ventafocs
atrapada als llimbs dels contes
que de petita
li explicaren al llit.
Els somnis es van desembolcallant
lentament
des del no puc viure sense tu
fins tot el què em passa és culpa teva,
des del primer senyal del cop
en el seu ull morat
que s’excusa amb un t’estimo massa
fins el terror de l’estimada
davant la còlera del seu pressumpte esclau.
La núvia-infant amb un futur incert
arrencada dels llimbs on niaven els seus somnis
ningú no va advertir-la que anava de bracet
de qui seria el seu carceller privat
en la riquesa i en la pobresa
en la salut i en la malaltia
fins que la mort d’ella els separi.
CLAUDIA TRUZZOLI, traducción de ANNA COMAS
DE LA DONA
Una dona sola,
Qui és?
Algú que plora,
I s’eixuga els ulls en la foscor
Del silenci.
Algú que treballa,
I és creu obligada a veure la feina,
A cada racó per on passa;
En cada persona a la que estima.
Algú que camina,
Guiant els que no saben mirar;
Darrera dels que creuen
Que tot ho manen,
Que tot ho saben,
Que tot ho posseeixen.
Algú que estima,
Més enllà de la lògica
De les coses que són;
Més a prop del dolor amagat,
Que mai no veu la llum.
Algú que és,
Sense ser,
A qui no se la veu,
Si nó crida.
Algú que no es té,
Sinó a ella mateixa.
Algu que no té,
Sinó que dóna.
Algú que nodreix i cura,
Sense demanar permís,
Que sempre hi és,
Extesa per arreu,
Mar de vida, mar de llàgrimes,
Mar de dona entre les dones.
ANNA COMAS
DE LA MUJER
Una mujer sola,
¿quién es?
Alguien que llora
y se seca los ojos en la oscuridad
del silencio.
Alguien que trabaja
y se cree obligada al esfuerzo
en cada rincón por el que pasa,
en cada persona a la que estima.
Alguien que camina
guiando a los que no saben mirar,
detrás de los que creen
que todo lo saben,
que todo lo poseen.
Alguien que estima,
más allá de la lógica
de las cosas que son,
más cerca del dolor oculto
que nunca ve la luz.
Alguien que es
sin ser reconocida
a quien no se la ve
si no grita.
Alguien que no tiene
sino a ella misma,
alguien que no tiene
sino que se ofrece.
Alguien que nutre y cuida
sin que se lo pidan
que siempre está
proyectada por doquier,
mar de vida, mar de lágrimas
mar de mujer entre mujeres.
ANNA COMAS
Traducción con licencias y con cariño, de CLAUDIA TRUZZOLI
METZINA
(Declaració contra qualsevol forma de violència de gènere)
La rata de claveguera
no pot desviar el cap de la brutícia.
Acomodada, no troba
-ni busca, de fet-
el mitjà per surar a la superfície.
L’escorpí gegant secunda en tot la natura:
malda per clavar a un altre el seu verí.
El vampir s’oculta un temps
-i surt de nit-
per atacar amb més contundència i precisió.
L’escurçó negre belluga a distància,
mou les peces i espera el moment.
Tan a prop de la perversitat
d’un home malaltís…
En no poder-me clavar ganivetada,
ignominiosament
voldria arrabassar-me
biografia i patrimoni.
La sangonera és tan viscosa avui
com el dia dela Creació;
no ha perdut el costum de xuclar-nos la sang
-si pot.
El serpent encara s’arrossega…
No recorda que, per més que sotgi el meu taló,
jo, dona, tinc eines suficients per esclafar-li el cap.
Aquest rèptil envellit hauria de saber
que mai no trobarà ni una llivanya
per on esmicolar-me la innocència.
Tots, ell: la carronya que vol imposar-se al preu que sigui.
I jo, com una Antígona, encara resistent.
MONTSERRAT GALLART
VENENO
(Declaración contra cualquier forma de violencia de género)
La rata de alcantarilla
no puede desviar la cabeza de los detritus.
Acomodada, no encuentra
-ni busca, de hecho-
la manera de subir a la superficie.
El escorpión gigante secunda en todo a la naturaleza:
se afana por inocular su veneno a otros.
El vampiro se oculta un tiempo
-y sale de noche-
para atacar con más contundencia y precisión.
La víbora negra serpentea a distancia,
mueve ficha y espera el momento.
tan próxima a la perversidad
de un hombre enfermo…
Al no poder asestarme la cuchillada,
ignominiosamente
quisiera arrebatarme
biografía y patrimonio.
La sanguijuela es tan viscosa hoy
como el dia de la Creación;
no ha perdido el hábito de chuparnos la sangre
-si puede.
La serpiente todavía se arrastra…
No recuerda que, por más que acecha mi talón,
yo, mujer, tengo recursos suficientes para aplastarle la cabeza.
Este reptil envejecido debería saber
que nunca encontrará una fisura
por donde entrar a destrozarme la inocencia.
Todos, él: la carroña que quiere imponerse a cualquier precio.
Yo, como una Antígona, todavía resistiendo.
MONTSERRAT GALLART, traducción de VIKY FRÍAS
LETANÍA PARA RECITAR EL 8 DE MARZO
Mujeres esclavizadas
prostituidas
despreciadas
silenciadas
maltratadas
asesinadas.
Cárceles de sentimientos
depósitos de sensibilidad cercenados
amores derrochados
pensamientos prohibidos.
Mujeres de aguja e hilo
reinas del hogar
mujeres amantes
cocineras
madres.
Mujeres sanadoras
hadas
brujas buenas y malas.
Mujeres sabias
ricas
científicas
escritoras
ganadoras.
Mujeres escaparates de moda
Mujeres de tacón alto
Mujeres subidas a los altares
Mujeres cubiertas de velos
Mujeres de la tierra y del cielo
Luchad con nosotras.
VIKY FRÍAS
LLETANIA PER A SER RECITADA EL 8 DE MARÇ
Dones esclavitzades
prostituïdes
menystingudes
silenciades
maltractades
assassinades…
Creeu amb nosaltres!
Presons de sentiments,
retrinxats dipòsits de sensibilitat,
d´amors malversats
de pensaments prohibits.
Dones d´agulla i fil,
cuineres,
reines de la llar,
dones amants,
mares,
germanes nostres totes…
Parleu amb nosaltres!
Dones sanadores,
fades,
bruixes bones y dolentes.
Dones sàvies,
riques,
escriptores,
científiques
guanyadores…
Governeu amb nosaltres!
Dones aparadors de moda,
dones de taló alt,
dones elevades als altars,
dones cobertes de vels,
dones de terra i de cel,
creeu amb nosaltres!,
parleu amb nosaltres!,
treballeu amb nosaltres!,
lluiteu amb nosaltres!
MONTSE GALLART (Variació sobre un tema de VIKY FRÍAS)
Ágora Poética.

CRUELTAT
Qui és més cruel?
Qui apallissa sense pietat,
o aquell que amenaza amb la pallissa,
dia rera dia
mentre tu esperes la sentència final?
Qui es més pervers?
Qui t’abandona per sempre,
o aquell que et sotmet a retrets,
dira rera dia
et menysté i et rebutja
abocant la teva ànima
a un infern de solitud i de culpa?
Qui et fa més mal?
Qui t’ignora sorollosament,
o aquell que destrossa el teu jo,
dia rera dia,
fent bocins, esmicolant,
la poca valentía que et queda?
Dona, no t’hi capfiquis.
Tots aquests personatges
només són un de sol:
l’home que mai podrà
estimar una dona.
OBLIT
Va sortir de l’empresa
sense mirar enrera.
No es va acomiadar de ningú;
tampoc ningú volia dir-li adéu,
llevat d’aquell noiet que,
davant la sorpresa general,
es va aixecar i li va donar un petó.
Potser era el petó del Judas,
vist el maltracte,
el despreci,
la marginació,
patida durant els últims mesos
en aquella feina.
Ara ja és fora,
a casa,
sense res a fer.
Camina sense rumb,
dona la volta a la mansana,
adonant-se de la lletjor
d’un barri,
on fa tants anys que hi viu,
però que no reconeix fins ara.
També camina vora mar,
al seu poble blanc,
i les fiblades d’inutilitat
la traspassen,
encara més fortes.
Què hi faig aqui?
Què espera de mi
la vida?
On han anat a parar
aquells somnis
d’un èxit i una fama absurds,
de tan impossibles?
Només queda caminar
per no arribar mai enlloc.
El dibuix de la vida que volies
s’ha esborrat;
allò que creies que sabies fer,
s’ha esmunyit de les teves mans.
No et consola ni el solet,
que diuen que prenen els vells:
l’últim recurs gratuït
abans de tancar els ulls
per sempre,
sense deixar cap record
de tú.
ANNA COMAS MARINE
SISTEMAS CRUELES
Unos niños nos despiertan con sus gritos
porque en su casa se mama la violencia,
y mientras el pánico va causando sus estragos
nadie pone coto a su tormento,
es un asunto privado, nos comentan.
Otras veces, más de las esperadas,
el periódico nos informa del asesinato
de mujeres e hijos a manos de compañeros
presuntamente sentimentales.
Fuera de casa asistimos
al triste espectáculo de quienes
esperan hallar en los containers
el alimento que calme su hambre,
el mendigo con la mano extendida
que recibe el incómodo desdén
de quien se sabe afortunado,
molesto por esa presencia inoportuna
que le recuerda la injusticia.
La lógica del sálvese quien pueda
va ganando peso en la conciencia
obturando salvajemente la esperanza,
mientras crece la desproporción
entre la ambición desatada de unos pocos
y la caída libre en el abismo
de quienes son afectados por sus robos.
El maquillaje de los ideales ha caducado
y deja ver el auténtico rostro
de la más impune de todas las crueldades,
la que deja sin pan, sin asistencia,
sin remedios, sin vivienda, sin apoyos
a los condenados de la tierra
con la complicidad
de sus infames y corruptos dirigentes.
FALSAS CORRESPONDENCIAS (AL FINAL)
Mía
susurró él al oído de su amada
convencido de que ella le pertenecía.
Mío
contestó ella
sintiéndose feliz de ser su elegida.
Él asimiló esa posesión
a un derecho que creyó le era debido
por naturaleza, y por ser hombre,
pensó que ella le debía pleitesía.
Ella asimiló esa posesión
a un deseo, por sentirse valorada
más allá del goce de su cuerpo,
y por ser mujer, pensó
que él agradecería su entrega.
Ese complementario desajuste
empezó a mostrar fisuras delicadas
que rápidamente se volvieron
grietas abismales
cuando él se percató
que no era para ella todo su universo
y ella constató que no era para él
más que un instrumento.
CLAUDIA TRUZZOLI
DEUTE
Actuaven
per damunt del sentiment de les mares
autèntiques, les que parien;
les deixaven buides per sempre,
al marge de la vida.
Anaven
més enllà del desesper dels infants
en descobrir la veritat.
Operaven
al marge de la llei,
per satisfer només
voluntats capricioses
de parelles riques
a qui mancava el més valuós tresor.
Jugaven a ser déus
-sovint deesses;
amarats de creences
torçaven el destí de les persones
sense cap mirament.
Van fer del tràfic de nadons
la seva distracció i un negoci
lucratiu, que tapaven
amb pregària i compostura.
Escac i mat, partida guanyada.
A poc a poc
el temps ha fet sentir la veu dels febles
que cerquen la pista de l’origen
en l’analítica de sang
o en l’ADN. Els resultats?
Sovint decebedors, confusos;
i més dolor…
Per unes i altres una doble pregunta:
qui els rescabalarà del mal comès?
com i quan quedarà saldat el deute?
PAISATGE URBÀ
Sempre busco alguna cara coneguda
quan viatjo en transport;
riuades de gent pels carrers sorollosos
s’amaguen darrere la màscara
social que uns i altres exhibim.
Biografies inconegudes,
il·lusions i patiments anònims
i aïllats. Ben sovint
no reconec ningú
i tothom defuig la mirada aliena
absort en un llibre, en un portàtil.
La ciutat ens manté desunits.
Només els infants són capaços
d’observar-se, atents, els uns als altres,
sense amagar-se ni dissimular,
deixant fluir la trobada amb un igual
de qui, inconscientment,
potser aprendran alguna cosa.
MONTSERRAT GALLART
Descenso a los infiernos
No mires atrás, Orfeo,
la que llevas en brazos
tiene el rostro deshecho,
no alcanzaron los golpes
a destrozarlo entero.
Carece de virtudes teologales,
lleva abierto el bolsillo por el que perdió la fe;
abajo dejó también la esperanza;
trae alteradas las letras del amor:
un ramo de violetas cardenales
en toda la extensión de la piel,
roma la faca mora que la hirió,
heridas de vino
rojo sangre.
Con el mismo cuchillo el asesino
se atravesó el agujero
donde hubiera debido tener el corazón
y, cosa extraña, murió
sin que ella lo viese estallar en pedazos,
sin que sintiera el olor del azufre,
sin arrancarle las pezuñas,
sin probar siquiera un sorbo
de la dulce bebida de la venganza.
Tres mujeres
Cuando decidió crear el mundo,
dios era ya un anciano canoso y desmemoriado;
olvidó que había sacado a Adán la primera costilla,
también olvidó la segunda
y extrajo una tercera;
el hombre inicial perdió así tres costillas
que se convirtieron en tres mujeres.
La primera mujer, al ver a Adán dormido, huyó despavorida.
La segunda también escapó, encontró a la primera, y se amaron.
A la tercera la cameló la serpiente
enviada por Adán para tentarla;
de ella nacieron las familias,
las obligaciones del hogar, los hijos.
Un día el anciano dios reclamó aquel jardín para sí mismo;
Adán y la tercera mujer se fueron a poblar la tierra.
Las dos primeras mujeres permanecen ocultas
en los armarios del paraíso.
VIKY FRÍAS


