Ágora Poética.
POEMAS DE CLAUDIA
REBELDÍA SALUDABLE
No quiero
ser solo la orilla de un río
ni un mar inmenso sin amor
ni una amistad especial
ni solo un cuerpo al que acariciar.
No quiero
oírte decir te quiero
sin mi presencia cercana
ni encontrarme con tus dudas
cuando te envuelve mi abrazo
en la habitación a solas.
No quiero
ser sólo presencia provisoria
ni soporte de una soledad
ni testigo de tus intimidades
cuando frente a los demás
me niegas tu mirada.
No quiero
estar excluida de tu vida
ni un mundo de precauciones
ni un cofre de reservas
ni un no poder nombrarte
ni una compañía mientras tanto.
No quiero
ser depositaria de tus miedos
ni un silencio impuesto
ni una cama limitada
ni que tu crueldad me cuente
como serías estando enamorada.
CLAUDIA TRUZZOLI
SUFRIMIENTO EVITABLE.
Cuando sientes que todo es casi absurdo,
que el velo de costumbres no te deja,
cuando buscas un por qué y no lo encuentras,
un fin que realizar y no lo logras,
cuando intentas ser auténtica y no puedes
girando siempre entorno a tus preguntas,
cuando sientes que estás sola entre la gente
sin poder expresar tus sentimientos,
dirige la mirada hacia ti misma
y con un audaz cambio de estrategia
notarás que el mundo se niega a tu exigencia
pero responde mejor a tu sonrisa.
CLAUDIA TRUZZOLI
POEMAS DE ANNA
LILA
Mar lila,
com les liles del passat,
d’aquell jardí petit
que era el nostre refugi d’hivern.
Mar lila,
de Cadaqués,
un capvespre qualsevol,
d’aquest estiu,
tan pesant,
tan profond,
que les aigues semblen sòlides,
trist reflex de la meva
tristor,
sòlida, profonda i pesant,
com la teva absència.
ANNA COMAS
DESPERTAR
De mica en mica,
obre les oïdes al murmuri
sorollós
d’aquells ocells intuïts
de plomes de tots colors
i becs de tots les mides;
murmuris que arriben
per una finestra oberta
al sol.
De mica en mica,
entreveu pels ulls,
encara molt clucs,
una claror
que li arriba de molt lluny,
i sembla que pot escalfar
la ment.
De sobte,
les mans surten de sota
els llençols gruixuts,
després d’un llarg hivern,
i comencen a dansar enlairades
el ball d’una memòria
oblidada.
Ballant,
formen una rosa blanca,
amb aroma de perdó de les culpes
que no moren.
Amb por,
primer una i després l’altra,
les cames es lleven,
condueixen els peus enjogassats
cap el terra ferm;
el cos,
cantant un batec desconegut,
es desplaça fora del llit obscur,
on coven tots els neguits,
tots els dubtes,
totes les incerteses
i terrors amagats de segles.
Aviat,
donarà la primera passa,
es mantindrà dempeus:
la porta oberta de bat a bat,
cap a un nou mar de somnis.
ANNA COMAS
NADA ES PARA SIEMPRE POEMAS DE VIKY
La fabriqué en invierno,
hice su cuerpo de nieve,
modelé la cabeza, perfecta bola blanca;
le puse labios y, al verla sonreír,
me dieron ganas de besarla.
Le coloqué un corazón de lana,
una bufanda y un sombrero.
Era guapa.
Me mudé al huerto
para vivir con ella
(aquella temporada
estuvieron prohibidas las hogueras).
Cuando pasó el invierno
se le fue la sonrisa
poco a poco se derritieron los abrazos;
ella, inclinándose hacia el suelo,
desapareció
como si se la hubiera tragado la tierra.
Me dejó en prenda la bufanda, el sombrero,
y un corazón de lana, frío,
insensible a promesas de lo eterno.
VIKY FRÍAS
LA ESFINGE
Si bien lo suyo era plantear enigmas,
la esfinge hubiese preferido
cambiar de paradigma:
ponerse una camiseta,
recibir la visita de una diosa
y dejarle caer en las manos
una de sus tetas,
como si tal cosa.
Ahuecar luego su cuerpo de león,
extender las alas
y cambiar sus garras de piedra por unas de algodón.
VIKY FRÍAS
POEMAS DE MONTSE
JOC
Els polítics juguen al parxís,
a l’oca, als escacs:
sacrifiquen peons i dames,
mouen fitxa una i altra vegada,
se’n mengen una,
l’altra en compta vint
i tornen a tirar –com si res.
En les seves torres d’ivori,
viuen com reis
i mai no van a parar a presó.
De pont a pont
fan cavalcar els seus corsers altius
i esquien a Vaquèira…
I, si algun cop cauen al pou,
sempre hi ha un peó-servent
disposat a rescatar-los.
Els polítics –ja se sap-
tenen mal perdre.
Per això, habitualment,
ordeixen martingales
per guanyar qualsevol partida.
MONTSERRAT GALLART
INTERROGANTS
Què quedarà de mi quan jo no hi sigui?
Qui enyorarà la petja dels meus passos
i la fressa dels plecs del meu vestit?
El temps empeny suaument fins a allunyar-lo
el vaixell discret de la nostra vida:
es perd dins dels blaus de l’horitzó
amb la il•lusió que en quedi un petit rastre.
La part d’existència que ens és donada
-com un cistell de vianda i fruits diversos-
inclou felicitat, més d’una pena
i interrogants: són anys d’aprenentatge
fins assolir algun cim de saviesa.
Els poemes expressen el desfici
de tots per dir la nostra veu divina;
són aus que volen damunt l’oceà
fins a trobar lectors que les acullin:
només per a ells entonen el seu cant.
Què quedarà de mi quan jo me’n vagi?
La memòria d’uns quants per no morir del tot
i el llegat escrit que us arribi a transmetre.
MONTSERRAT GALLART


