rss search

close

Estrenamos espacio poético: Ágora Poética.

agorapoetica1

 

PRESENTACIÓ DEL GRUP LAIE

El grup Laie va nèixer cap al 2007 a les dependències de la llibreria Laie de Pau Claris (Barcelona). Sempre ha estat format per dones.

Les integrants del grup han anat variant en aquests anys, fins a consolidar-se amb les quatre integrants que el formem actualment: Anna Comas, Viky Frías, Montserrat Gallart i Claudia Truzzoli. Inicialment treballàvem tant la poesia com la prosa. Les actuals integrants ens hem decantat essencialment per la poesia.

Ens reunim cada quinze dies a les onze del matí; llegim els poemes que anem produint, ens els esmenem si cal i hi donem el vist i plau.

Hem publicat un llibre conjunt i bilingüe: A l’altra banda de la veu i de la paraula. Al otro lado de la voz y de la palabra, que podeu adquirir a través de la xarxa si us poseu en contacte amb nosaltres. Tenim en projecte un segon volum , previst per a la tardor del 2013.

Gràcies a l’amable oferiment d’Ana Satchi, hem iniciat un espai a Ràdio InOutRadio on recitarem un cop al mes.

Ens trobareu a Facebook: Grupo Laie de Poesía, i al nostre blog: grupolaie2.blogspot.com

PRESENTACIÓN DEL GRUPO LAIE

El grupo Laie nació en el año 2007 en las dependencias de la librería Laie de Pau Claris (Barcelona). Siempre ha estado formado por mujeres.

Las integrantes del grupo han ido variando en estos años, hasta consolidarse con las cuatro integrantes que lo forman actualmente: Anna Comas, Viky Frías, Montserrat Gallart y Claudia Truzzoli. Inicialmente trebajábamos tanto la poesía como la prosa. Las actuales integrantes nos hemos decantado esencialmente por la poesía.

Nos reunimos cada quince días a las once de la mañana; leemos los poemas que hemos producido; nos los corregimos si hace falta y les damos el visto bueno.

Hemos publicado un libro conjunto y bilingüe: A l’altra banda de la veu i de la paraula. Al otro lado de la voz y de la palabra, que se puede adquirir a través de la red poniéndose en contacto con nosotras. Tenemos en proyecto un segundo vomunen, previsto para el otoño del 2013.

Gracias al amable ofrecimiento de Ana Satchi, hemos iniciado un espacio en InOutradio donde recitaremos una vez al mes.

Nos encontraréis en Facebook: Grupo Laie de Poesía, y en nuestro blog: grupolaie2.blogspot.com


close

Ágora Poética, con el Grupo Laie de Poesía

 

HE VINGUT PER VEURE (A LA MANERA DE LUIS CERNUDA), ANNA COMAS

He vingut per veure les plantes del meu balcó:

reixides les fulles verdes brillants i les flors vermelles,

malgrat l’hivern.

He vingut per veure el mar dolç,

onades petites que van i venen em canten

una cançó de consol.

He vingut a veure les cases altes i blanques,

els carrers estrets i el color morat

de les buganvilies,

memòria d’aquells passejos sobtats

que tan ens agradaven.

He vingut a veure’t a tu,

amant oblidat, tants anys enrera:

però el murmuri dels ocells mentiders

diu que encara m’estimes.

He vingut buscant l’oblit,

no sé per què;

fa temps que em vas negar els teus braços,

i el teu somriure era l’anunci de la mort.

 

Per això sóc aquí;

cercant l’arrel de la meva

existència,

recuperant la bellesa d’un entorn estimat

la rialla salvífica dels amics,

la salabró de l’aigua curativa,

les muntanyes verdes, camins d’esperança,

la meva llibertat,

la renúncia al passat.

Adéu poble estimat,

adéu fantasmes insistents,

pedaços de vida esmorteïda.

He vingut per trobar-vos

somnis antics, malbaratades il·lusions;

no sé per què he vingut,

però guardeu-vos intactes

per si torno.

 

FA TEMPS (sobre Hace Tiempo, Francisca Aguirre). ANNA COMAS

Recordo que jo tenia por de petita.

Por de parlar,

por de la foscor,

por dels meus fantasmes.

Quan era petita,

el món era tan màgic,

que estava fora de mi.

No veia el món de debò,

només el meu món

de gent guapa,

gent bona,

gent lliure.

Perquè, en el món real

jo no hi era.

Un món que no m’estimava.

Fora no hi havia ningú.

Jo creia aleshores

que un dia seria gran,

i tothom m’estimaria.

Però ja sóc gran,

I avui ningú m’estima.

I solament em queda el record

d’aquell món petit on,

tot somiant,

em creia lliure.

 

PASQUA 2014. CADAQUÉS. MONTSERRAT GALLART

Arribar al poble

estimat i copsar-ne

tota la llum,

el frec de l’aire de boixets,

la remor del silenci…

Saludar el sol

que destapa el matí.

Assabentar-me

que alguns ja han traspassat

i que els nou nats omplen el buit.

Veure esclatar

el groc joiós de la ginesta

pels pendents,

i els verds intensos

ben arrapats a les muntanyes.

Fer tastar a la pell

l’aigua gèlida del mar,

i al paladar

brunyols, crespells, burilles i garnatxa.

Celebrar la Pasqua i la Llum

amb els amics retrobats.

 

 

Pujar a Cap de Creus amb tempesta.

Pujar a Sant Pere de Rodes,

un matí,

per sentir amb tu el llenguatge de la pedra,

entre la pluja, la boira i el vent,

i fer-lo immortal amb /en les teves imatges.

I saber com n’és d’arrelat,

dins del cos i l’esperit,

el cant a l’Empordà

que provo de transmetre.

GIRONA, TEMPS DE FLORS 2014-05-20, MONTSERRAT GALLART

En qualsevol raconada, el detall.

Tots els claustres vestits de primavera

i de corones…

 

Com una pausa-cafè,

la ciutat ens regala

un parèntesi d’olor

i color renovadors.

 

Entra en una església,

on pedra i flors dialoguen i escriuen

el poema dels sentits emocionats…

Guaita des de fora un dels patis

i deixa-t’hi arrossegar.

Oblida els neguits que avui t’encalcen.

Fes als teus ulls el regal del verd

i de les mil harmonies.

Canvia de pati entre les pedres

mil·lenàries que parlen

la llengua dels segles.

 

 

 

Agafa una càmera per fer etern

allò que la vista no és capaç

de retenir per sempre.

I no pensis

que qui avui és vora teu

entre els replecs de la ciutat immortal

és alhora espina i rosa amarga.

Despedida, VIKY FRÍAS

 

La vida es un

continuo despedirse.

Ese invento, el presente,

es una despedida:

lo que es, ya no es;

ni siquiera da tiempo

a decir las palabras.

La realidad está hecha

de momentos vacíos,

solo cuando miramos

hacia atrás

la vida tiene consistencia.

Me pregunto

cómo se puede fabricar

una historia

repleta de acontecimientos

a partir del vacío,

algo así como los

puntos sin dimensiones

generan líneas,

las líneas, superficies

y las superficies, cuerpos,

saltos de la geometría,

secretos

de crear de la nada.

 

 

El árbol, VIKY FRÍAS

 

Nació árbol,

cuando se vio clavado al suelo

dirigió sus ramas a dios:

-Dame unas piernas- dijo-

quiero llegarme hasta el arroyo,

soy poeta y preciso

contemplarme en el agua.

-Sea- dijo dios- muévete solo,

pero nunca si los ojos humanos te contemplan.

 

Por eso hay ruidos en el bosque

que cesan cuando miramos.


FEMINIDADES IMPLICADAS, CLAUDIA TRUZZOLI

A veces, a mi pesar

otras, con mi consentimiento

mi imaginación vuela hacia tu encuentro.

Me sorprende desprevenida

intentando controlar ese vaivén

que despierta en mi tu recuerdo.

El tiempo pasa lento

cuando espero los días de tu regreso

y mi espíritu hambriento

se recrea con los deseos de asir tu cuerpo,

desvelar la intimidad de tu misterio,

sentirme más mujer

mientras te pienso demandando cercanía

que se acople tan bien con mis anhelos.

TATUAJE EN LA MEMORIA, CLAUDIA TRUZZOLI

 

Mis senos reclaman tus caricias,

mi boca ansía tu aliento

respirando el fuego

que me une a ti en el beso,

el abrazo apasionado,

el goce de tu sexo,

la noche sin dormir

para devorar el tiempo.

Llega la tarde y con ella

tu ausencia,

vacío que llena la memoria

con tu impronta,

cada rincón de mi cuerpo

con tu huella

como si fuera un tatuaje

que vistiera mi piel blanca

con los sueños olvidados

de un lejano pasado,

que hoy reaviva feliz

la juventud perdida

que renace en este encuentro.

 

 


close

Ágora poética: Con el grupo ‘Laie de poesía’

DSC08973 (1)

DESPERTAR (19/4/2013) ANNA COMAS

De mica en mica,

obre les oïdes al murmuri

sorollós

d’aquells ocells intuïts

de plomes de tots colors

i becs de tots les mides;

murmuris que arriben

per una finestra oberta

al sol.

 

De mica en mica,

entreveu pels ulls,

encara molt clucs,

una claror

que li arriba de molt lluny,

i sembla que pot escalfar

la ment.

 

De sobte,

les mans surten de sota

els llençols gruixuts,

després d’un llarg hivern,

i comencen a dansar enlairades

el ball d’una memòria

Ballant,

formen una rosa blanca,

amb aroma de perdó de les culpes

que no moren.

 

Amb por,

primer una i després l’altra,

les cames es lleven,

condueixen els peus enjogassats

cap el terra ferm;

el cos,

cantant un batec desconegut,

es desplaça fora del llit obscur,

on coven tots els neguits,

tots els dubtes,

totes les incerteses

i terrors amagats de segles.

 

Aviat,

donarà la primera passa,

es mantindrà dempeus:

la porta oberta de bat a bat,

cap a un nou mar de somnis.

 

INTIMITAT, ANNA COMAS

Quantes tardes llegíem plegats

en silenci;

cadascú de nosaltres seia

en el seu racó preferit.

Ens interrompia,

només,

la necessitat de prendre el té

o fumar una cigarreta;

de tant en tant

jo m’aixecava

i posava en marxa l’ aparell de música

per sentir Mozart de fons,

baixet,

per tal de no destorbar

el murmuri intens

dels teus pensaments:

no t’agrada la música clàssica.

 

Potser eres tu

qui deixava el sofà

o el teu seient favorit,

per canviar Mozart pel blues o el jazz tradicional,

sons intensos,

nostàlgics o colpidors,

dels quals pujaves el volum

i vulguis no vulguis interferien

el negre sobre blanc de les lletres

d’aquelles novel·les velles

que tant ens agradava compartir.

 

De vegades,

ni molt menys sempre,

una besada fugaç,

un contacte íntim, fugisser i

gairebé avergonyit,

distreien sense voler

la nostra lectura.

 

Ai!, els records,

quin mal que fan!

Ara quan llegeixo en solitud,

el silenci m’estreny

el cor;

tinc por dels fantasmes d’ahir,

i sento que la vida passa

més enllà de la meva finestra,

sense que jo pugui acostar-m’hi….

 

FEMINIDADES IMPLICADAS, CLAUDIA TRUZZOLI

A veces, a mi pesar

otras, con mi consentimiento

mi imaginación vuela hacia tu encuentro.

Me sorprende desprevenida

intentando controlar ese vaivén

que despierta en mi tu recuerdo.

El tiempo pasa lento

cuando espero los días de tu regreso

y mi espíritu hambriento

se recrea con los deseos de asir tu cuerpo,

desvelar la intimidad de tu misterio,

sentirme más mujer

mientras te pienso demandando cercanía

que se acople tan bien con mis anhelos.

 

DESNUDA DE RECUERDOS, CLAUDIA TRUZZOLI

Me gustaría presentarme a tu mirada

desprovista del lastre de recuerdos preventivos,

olvidar el malestar, la indiferencia,

sentir la libertad de amarte sin reservas,

desandar el tiempo,

borrar las huellas de las cicatrices

que viven del recuerdo

y generan cadenas opresivas,

aferrarme con audacia a la esperanza

cuando inviste de placer a mi sonrisa

dejar que el brillo que el deseo da a mis ojos,

no sea sólo una metáfora cuando te pienso.

PASQUA 2014. CADAQUÉS, MONTSERRAT GALLART

Arribar al poble

estimat i copsar-ne

tota la llum,

el frec de l’aire de boixets,

la remor del silenci…

Saludar el sol

que destapa el matí.

Assabentar-me

que alguns ja han traspassat

i que els nou nats omplen el buit.

Veure esclatar

el groc joiós de la ginesta

pels pendents,

i els verds intensos

ben arrapats a les muntanyes.

Fer tastar a la pell

l’aigua gèlida del mar,

i al paladar

brunyols, crespells, burilles i garnatxa.

Celebrar la Pasqua i la Llum

amb els amics retrobats.

 

Pujar a Cap de Creus amb tempesta.

Pujar a Sant Pere de Rodes,

un matí,

per sentir amb tu el llenguatge de la pedra,

entre la pluja, la boira i el vent,

i fer-lo immortal amb /en les teves imatges.

I saber com n’és d’arrelat,

dins del cos i l’esperit,

el cant a l’Empordà

que provo de transmetre.

NIT, MONTSERRAT GALLART

 

La seva vida era feta en fragments.

Se sentia retuda,

res no tenia sentit. Covava

l’ou de la depressió al seu cor

i a les fosques. El sentia

que guanyava terreny, que l’envaïa.

La casa, gran i mig buida; els esforços

dels anys enduts pel vent, debades.

S’havia enganyat i cregut

(perquè la ment sol mentir)

les perles de la maternitat

que gronxaven les seves il·lusions.

Tenia un estel i l’havia

ben perdut. I ara no sabia

com recuperar aquell espai

-el sancta sanctorum de sí-,

que no és el de la ment

ni és el de la mentida,

en el qual tot és possible,

potser fins el perdó. Però ara

aquella absència l’esquinçava,

per més que algú li deia

que al fons de la derrota

som invencibles.
UNA HISTORIA COMÚN , VIKY FRÍAS

Ella era sabia

pero nadie lo sabía.

 

Aprendía los números

sus relaciones

un prodigio

para las matemáticas.

Mil experimentos

hallazgos científicos

aguardaban ocasión

en sus neuronas.

 

No hubo maestro

que lo apreciara.

 

A él le gustaron sus manos

que hacían el pan

remendaban vestidos

trajinaban la casa

bordaban iniciales

deshacían costuras.

Le gustó

porque era carne

blanca y firme

que se hundía

al tocarla

como el mármol de Bernini.

 

Ella parió dos hijos

y con los hijos

ansias

cabás

camisetas

disgustos

pájaros

tosferina

 

Sobrellevó

costumbres medievales

anonimato

pólvora

religión

y muchas fiestas.

La vida transcurrió pronto

ni siquiera dio tiempo a gastar el ajuar.

Cuando vino la muerte

no le costó encontrarla,

en los pueblos pequeños

la muerte conoce bien las casas.

 

De ella nos quedan

solamente dos fechas

inscritas

en una losa blanca.

 

 

EL SOL, VIKY FRÍAS

 

El sol, empedernido demócrata,

brilla para todos igual.

Entra en las cabañas,

se cuela en los palacios,

calienta los huesos

de pobres o ricos.

Ajeno a las fluctuaciones de mercado

lleva miles de años

sin subir el precio de la luz.

Oculto bajo un manto de nubes

a veces no quiere levantarse.

En torno a él giran nueve planetas

con su corte de satélites;

parece indiferente a la adoración,

pero su corazón arde.

 

 


close

Ágora Poética con el Grupo Laie

Poemas de ANNA COMAS

HE VINGUT PER VEURE (A LA MANERA DE LUIS CERNUDA)

He vingut per veure les plantes del meu balcó:

reixides les fulles verdes brillants i les flors vermelles,

malgrat l’hivern.

He vingut per veure el mar dolç,

onades petites que van i venen em canten

una cançó de consol.

He vingut a veure les cases altes i blanques,

els carrers estrets i el color morat

de les buganvilies,

memòria d’aquells passejos sobtats

que tan ens agradaven.

He vingut a veure’t a tu,

amant oblidat, tants anys enrera:

però el murmuri dels ocells mentiders

diu que encara m’estimes.

He vingut buscant l’oblit,

no sé per què;

fa temps que em vas negar els teus braços,

i el teu somriure era l’anunci de la mort.

 

Per això sóc aquí;

cercant l’arrel de la meva

existència,

recuperant la bellesa d’un entorn estimat

la rialla salvífica dels amics,

la salabró de l’aigua curativa,

les muntanyes verdes, camins d’esperança,

la meva llibertat,

la renúncia al passat.

Adéu poble estimat,

adéu fantasmes insistents,

pedaços de vida esmorteïda.

He vingut per trobar-vos

somnis antics, malbaratades il·lusions;

no sé per què he vingut,

però guardeu-vos intactes

per si torno.

FA TEMPS (sobre Hace Tiempo, Francisca Aguirre).

Recordo que jo tenia por de petita.

Por de parlar,

por de la foscor,

por dels meus fantasmes.

Quan era petita,

el món era tan màgic,

que estava fora de mi.

No veia el món de debò,

només el meu món

de gent guapa,

gent bona,

gent lliure.

Perquè, en el món real

jo no hi era.

Un món que no m’estimava.

Fora no hi havia ningú.

Jo creia aleshores

que un dia seria gran,

i tothom m’estimaria.

Però ja sóc gran,

I avui ningú m’estima.

I solament em queda el record

d’aquell món petit on,

tot somiant,

em creia lliure.

 

ELLA (2)

Ella feia una passa endavant

i entrava a casa.

La saludava només

el breu miol de la gata.

Es treia la jaqueta i encenia el llum.

Silenci.

Ningú li preguntava com estàs,

com t’ha anat avui, què has fet…

Ella duia una camisa d’enyor

i pantalons de nostàlgia.

La part més bella de si

se l’havia desvestida feia anys.

Sentia el pas del temps damunt la pell,

el preu a pagar per l’amor,

i se’n dolia com el mar

que sent brases al ventre

i que mossega les platges amb ràbia

de lleona ferida.

Però quan es mirava

amb els ulls verds del demà encara per viure,

quan tornava a creure en el somni,

ella obria de nou el somriure

i resplendia com un cel d’estels

en les nits de muntanya.

 

PARANY

Aquesta hora tan quieta

no em porta cap certesa.

Una calor de plom vesteix l’ambient;

la gata veïna i la meva

es miren receloses,

i els seus esguards m’evoquen

la meva pròpia desconfiança

cap a tu.

Voldria sedassar el vent

i les teves mentides.

Veig el mar a distància,

lluny, i em diu que tu també ets lluny

de mi, pendent només del teu viatge

que m’exclou.

La paraula agressiva

que emeten els teus llavis

m’emmordassa l’expressió

i em fa emmudir potser per sempre.

 

Els rellotges em diuen

les hores que he perdut.

Els llavis del temps callen

si els pregunto el futur.

 

Ara sé que el teu cabell fosc

em parava un parany

que un dia lamentaria.

T’he estimat massa.

Malaguanyat amor, el meu.

 

 

 

Poemas de CLAUDIA TRUZZOLI

PREGUNTA INQUIETANTE

Apasionada dices ser,
cuidadosa, agrego yo,
acogedora como un brasero
en noches de invierno.
Hablas más con tus ojos,
con tus gestos, con tus manos
donde la prudencia cede al tacto
lo que no concede a las palabras.
Por lo que me haces sentir
cuando me abrazas
no dejo de pensarte
con un amor lejano y tierno,
aunque mi alma lastimada
se previene al no saber
si soy para ti algo más
que una pregunta
inquietante y atractiva,
ocasión de aprender
del amor con semejantes
perdida la esperanza
de un amigo que te ame.
A mi en cambio me hace falta
por contraste
lo que evoca tu perfume…
por eso callo tanto,
¿por eso me retienes?

 

TERMOSTATO DEL ALMA

El termostato de mi alma

no funciona correctamente,

a veces marca un exceso de frío,

otras, exceso de calor

y ninguna de esas marcas

revelan la temperatura real.

No sé ya a qué técnico llamar

para equilibrar su medida.

Es preciso que sea alguien

que sepa traducir en palabras

el disfraz del dolor de existir

que se expresa en líneas térmicas,

indicar el remedio eficaz,

callar las tontas palabras

del piensa siempre en positivo,

frenar la caída en el abismo

con un silencio empático,

fuera del wass up y cara a cara,

entender que un tacto añorado,

una voz amiga en el teléfono,

una agradable visita inesperada

tienen mejor efecto terapéutico.

 

 

Poemas de VIKY FRÍAS

Acerca del infierno

Todos los infernícolas son gordos

porque

¿qué se puede hacer en el infierno?

No se puede pasear

los caminos abrasan

no se puede leer

el papel arde

no es posible tejer

no hay lana refractaria

con el calor

todo se derrite

 

entonces

solo se puede cocinar

y después comer

 

de hecho

los mejores cocineros

están en el infierno

y lo hacen bien

especialmente

los lujuriosos

los iracundos

los soberbios

los avaros

los golosos

los envidiosos

y

los perezosos

 

dirás que

también

los dietistas

están en el infierno

y yo te digo

de nada vale:

en el infierno

no se queman

calorías

 

en fin, con tanto gordo

el local originario se ha quedado pequeño

el infierno se ha ido anexionando

otro territorios

países enteros

 

creo que nosotros ya

le pertenecemos.

TUVE UN AMOR

Tuve un amor que se marchó una tarde

dejándome las venas encendidas,

jamás volvió a curarme las heridas

del fuego aquel que entre mis piernas arde.

 

Sé que va por ahí haciendo alarde

de su porte, su gracia resabida

que domeña la plaza seducida;

yo lo recuerdo a él como un cobarde.

 

Tuve un dolor que me dejó, vencida,

amarga sensación de malquerida;

se fue, no queda llama que lo aguarde.

 

En mi lecho una rosa florecida,

en su alforja una rama enmohecida:

eso dejó el amor aquella tarde.

 


close

Ágora Poética: ‘Estamos de vuelta’

Poemas de Viky Frías

ELLA HA VENIDO

No se puede decir que lo pidiera

fue un viaje imprevisto

que duró varios meses;

vino con su carroza de carne

tirada por cuatro piernas

al principio, después por dos.

Apareció primero la cabeza,

luego llegaron los demás

miembros del séquito.

Llevaba cinco antenas

para captar sonidos, aromas,

luces, y todo lo que hubiera.

Su blanca voz de soprano

llegaba fácilmente al do de pecho:

estremecía biberones

hacía añicos los cristales.

Lloró cuando nos vio,

eso nos produjo un gran complejo,

procuramos

esquivar su mirada.

Era pobre, al revisar la placenta

no encontramos

ni trajecitos de oro

ni pan debajo del brazo,

tuvimos que prestárselos

bajo promesa de

que aquí los dejaría

cuando se fuese de vuelta,

le preguntamos

si venía por mucho tiempo

pero nada sabía.

Apretaba en el puño

un papel arrugado,

era el guión de su representación;

al final de la misma conseguimos saber

a qué había venido, ya que

dio de comer al pájaro azul,

engendró hijas y plantó árboles con sus iniciales,

dejó correr un río de pensamientos por la frente,

fundó una compañía,

pero sabemos que vino, sobre todo, a ser reina de corazones

aunque tuvo que batallar mucho por el trono.

SOY INOCENTE

Yo, mujer,

soy inocente

de todo lo que han escrito sobre mí.

Infinitos versos definen mi mirada;

perlas son mis dientes,

rubíes mis labios

oro mis cabellos

terciopelo mi piel.

A todos esos tesoros soy ajena.

Quiero descender del altar al que me subieron

donde los angelitos

se cuelgan de mis pechos,

queman mi túnica y la suya con el incienso

e insisten en llamarme “madre”.

Tampoco me considero una malvada inconsciente

que arrastra a los abismos

todo lo que atrapa.

Quiero subir de los infiernos,

no me gustan honduras tortuosas ni ambientes

demasiado caldeados.

Tengo mi nombre, no soy Eva,

ni Lilith, ni Circe, ni Pandora…

 

 

Poemas de Montse Gallart

SOLILOQUI DE TARDOR

Cómo llenarte, soledad,

sino contigo misma…

(L. Cernuda. Soliloquio del Farero)

 

La solitud no s’emplena amb un nom.

De tant en tant, però, pot vestir la seva aspror amb la música…

La solitud fa com l’eco:

es crida una i altra vegada a ella mateixa

i s’encasta a les parets de casa i al cos.

Viu allí; allí té la seva seu

i, si de vegades se’n va

perquè algú posa el nostre nom

dins la seva veu,

quan deixen de dir el nostre nom

torna amb més força i ho inunda tot.

Aleshores és tsunami i terratrèmol (!!).

La solitud és la nostra segona pell,

i tothom té la seva.

Se’n ve amb nosaltres de viatge,

ens convida a dinar i a sopar

i, quan es fa cruel, al llit.

Potser la sentim més amb temps de pluja,

que ens fa estar quiets i recollir-nos.

 

 

Aleshores la veiem allí,

que ens observa, quieta com nosaltres,

persistent i tossuda com l’onada

que mai no interromp el seu batec.

Batega dins nostre, tan nostra com és,

i ens dóna la negra carícia,

la urpada breu perquè no l’oblidem,

perquè no menystinguem la seva força.

I no cal pas que la combatem,

que la canviem per ningú;

és debades,

serà la nostra companya per sempre,

perquè és destí de l’ésser

néixer i morir sol.

 

HE VINGUT PER VEURE…

(Com en un mirall de He venido para ver, de Luís Cernuda)

 

He vingut per veure la càlida

llum del capvespre en dies de sol nítid,

la trèmula claror

de l’Arc de Sant Martí rere un aiguat,

per veure els vestits blaus i maragda de la mar.

He vingut per sentir l’aire

carregat de primavera,

per sentir el frec

de la teva pell quan dorms

prop de mi, per sentir-te dir

el meu nom dia rere dia

fins a la fi del temps

que ens sigui donat.

Per escoltar les clàssiques

cançons franceses dels intèrprets

d’abans en el meu espai íntim.

He vingut per dansar les danses gregues

mentre grinyola un bouzouki contrit,

rere el qual Grècia es queixa.

He vingut seduïda

per la dolça harmonia dels felins.

 

 

He vingut per perdre vanitat,

enveja i gelosia,

per guanyar paciència

i el tast d’uns quants amics.

He vingut per aprendre les passes

que em tornin a l’espontaneïtat primera,

per aprendre la paraula precisa

que perduri a la capsa humil dels poemes.

He vingut per ser expressió de mi

i de la vida,

per a esperar l’arribada

d’una néta o d’un net amb els ulls lliures.

He vingut només per a tu,

per la brasa que un dia

s’encengué en els teus ulls, per convocar-te

a través d’aquests versos,

per esperar el bes que ara no rebo.

I em cuidaré bé els llavis per si tornes.

 

 

Poemas de Claudia Truzzoli

NAUFRAGIO

Me duele tanto el alma por perderte

Obstinada por deseos que no mueren

No tuvimos el tiempo

Tan lejanas y a la vez tan dentro

Sufriendo un desamor innecesario

Esperando un futuro tan incierto

Regalándote una fe reconstruida

Reuniendo coraje para estar

Anhelando ser tu compañera

Tan diferente, verdadera y cierta.

 

Sabes, corazón, que triste es el olvido

Antes de agostar el sentimiento

Nada en ti es claro ni sencillo

Certidumbre ni paz ni sosiego

Horroriza la dureza de tu cielo

Esperanza perdida por descuido

Naufragio de mi barca mirando tu velero

DESAMOR DE PASO LENTO

Si sé que voy camino de ser

un nombre más en tu agenda numerosa,

que con el paso del tiempo

llegarás incluso a preguntarte

¿quién era esta?

Si sé que en este declive forzoso

hacia el olvido

mi presencia, tenue hoy, deviene

invisible mañana,

si sé que tus sentidos no me llaman ya

ocupados con otras ilusiones,

si sé que amarte es querer ver la luna llena

en tiempo de menguante,

si sé que desear que tu risa me acompañe

es jugar con una mina antipersona,

si sé todo lo que sé

¿por qué el desamor anda con un paso tan lento?

 

Poemas de Anna Comas

SOLILOQUIO DE MI MISMA (imitando a Luis Cernuda)

Cómo olvidarte, soledad

Sino con la renuncia.

 

De niña leía y leía

Y construía mi futuro a base de sueños nocturnos

Imposibles.

En ti, mi soledad, intuía mundos distintos,

Libre al fin, fiel a mi misma;

Eterna ambición de viajar

Más allá de todas las montañas.

 

Me perdí durante años dando tumbos,

No llegué a conocer todas las tierras ignotas,

Sino que encontré falsos amigos y falsos amantes.

Traté de ser mi propia luz,

Pero la lluvia y las tormentas me desviaban

Del camino,

Y un sol demasiado radiante me cegaba;

Lejos de la verdad, olvidé mis sueños

Y te negué, soledad, mil veces.

 

Ni los amores fingidos,

Ni las amistades de salón,

Ni los nombres ilustres,

Ni los placeres, permitidos o prohibidos,

Me dieron la esencia de la vida,

Que me diste tú.

 

Ahora me encuentro de nuevo contigo,

Cara a cara,

Manché tu recuerdo con deseos vanos,

Objetos vacuos;

Ahora recupero la limpieza del cielo,

La lluvia ya no me distrae,

Un bosque de emociones nuevas me acoge,

Y el mar, ese mar, azul o gris, todo hermosura

Me devuelve la voz que me otorgaron

Tu fuerza y tu debilidad.

 

Desde lo alto del acantilado, miro las olas

Chocar contra la roca oscura,

Como siguen chocando mis emociones con la realidad.

¿Alguien me sigue?

¿Alguien me ve de lejos?

¿A quién puedo advertir del dolor que le aguarda?

¿Soy, acaso, un ser vivo?

 

Quisiera ser roca y faro de aquellos que,

Desorientados,

Abominan de la soledad

Y no se aman a sí mismos.

Muchedumbres perdidas,

Inmersas en el error,

No aman porque se niegan a saber y a conocerse.

 

¡Oh tú, verdad solitaria!, mi pasión,

La soledad de niña me recibe de nuevo y me guía.

El mar, el sol, la libertad.

Porque la libertad de todos es la soledad.

Aún en multitud estamos solos.

 

Busqué a hombres y mujeres

Para compartir mi soledad,

Ya quedaron lejos, no tengo nostalgia,

Pero, sola, aún les amo.

 

 


close

Ágora Poética.

 

POEMAS DE CLAUDIA

REBELDÍA SALUDABLE
No quiero
ser solo la orilla de un río
ni un mar inmenso sin amor
ni una amistad especial
ni solo un cuerpo al que acariciar.
No quiero
oírte decir te quiero
sin mi presencia cercana
ni encontrarme con tus dudas
cuando te envuelve mi abrazo
en la habitación a solas.
No quiero
ser sólo presencia provisoria
ni soporte de una soledad
ni testigo de tus intimidades
cuando frente a los demás
me niegas tu mirada.
No quiero
estar excluida de tu vida
ni un mundo de precauciones
ni un cofre de reservas
ni un no poder nombrarte
ni una compañía mientras tanto.
No quiero
ser depositaria de tus miedos
ni un silencio impuesto
ni una cama limitada
ni que tu crueldad me cuente
como serías estando enamorada.
CLAUDIA TRUZZOLI

SUFRIMIENTO EVITABLE.
Cuando sientes que todo es casi absurdo,
que el velo de costumbres no te deja,
cuando buscas un por qué y no lo encuentras,
un fin que realizar y no lo logras,
cuando intentas ser auténtica y no puedes
girando siempre entorno a tus preguntas,
cuando sientes que estás sola entre la gente
sin poder expresar tus sentimientos,
dirige la mirada hacia ti misma
y con un audaz cambio de estrategia
notarás que el mundo se niega a tu exigencia
pero responde mejor a tu sonrisa.
CLAUDIA TRUZZOLI

POEMAS DE ANNA

LILA
Mar lila,
com les liles del passat,
d’aquell jardí petit
que era el nostre refugi d’hivern.
Mar lila,
de Cadaqués,
un capvespre qualsevol,
d’aquest estiu,
tan pesant,
tan profond,
que les aigues semblen sòlides,
trist reflex de la meva
tristor,
sòlida, profonda i pesant,
com la teva absència.
ANNA COMAS

DESPERTAR
De mica en mica,
obre les oïdes al murmuri
sorollós
d’aquells ocells intuïts
de plomes de tots colors
i becs de tots les mides;
murmuris que arriben
per una finestra oberta
al sol.

De mica en mica,
entreveu pels ulls,
encara molt clucs,
una claror
que li arriba de molt lluny,
i sembla que pot escalfar
la ment.

De sobte,
les mans surten de sota
els llençols gruixuts,
després d’un llarg hivern,
i comencen a dansar enlairades
el ball d’una memòria
oblidada.
Ballant,
formen una rosa blanca,
amb aroma de perdó de les culpes
que no moren.

Amb por,
primer una i després l’altra,
les cames es lleven,
condueixen els peus enjogassats
cap el terra ferm;
el cos,
cantant un batec desconegut,
es desplaça fora del llit obscur,
on coven tots els neguits,
tots els dubtes,
totes les incerteses
i terrors amagats de segles.

Aviat,
donarà la primera passa,
es mantindrà dempeus:
la porta oberta de bat a bat,
cap a un nou mar de somnis.
ANNA COMAS

NADA ES PARA SIEMPRE POEMAS DE VIKY

La fabriqué en invierno,
hice su cuerpo de nieve,
modelé la cabeza, perfecta bola blanca;
le puse labios y, al verla sonreír,
me dieron ganas de besarla.
Le coloqué un corazón de lana,
una bufanda y un sombrero.
Era guapa.
Me mudé al huerto
para vivir con ella
(aquella temporada
estuvieron prohibidas las hogueras).
Cuando pasó el invierno
se le fue la sonrisa
poco a poco se derritieron los abrazos;
ella, inclinándose hacia el suelo,
desapareció
como si se la hubiera tragado la tierra.
Me dejó en prenda la bufanda, el sombrero,
y un corazón de lana, frío,
insensible a promesas de lo eterno.
VIKY FRÍAS

LA ESFINGE
Si bien lo suyo era plantear enigmas,
la esfinge hubiese preferido
cambiar de paradigma:
ponerse una camiseta,
recibir la visita de una diosa
y dejarle caer en las manos
una de sus tetas,
como si tal cosa.
Ahuecar luego su cuerpo de león,
extender las alas
y cambiar sus garras de piedra por unas de algodón.
VIKY FRÍAS

POEMAS DE MONTSE

JOC
Els polítics juguen al parxís,
a l’oca, als escacs:
sacrifiquen peons i dames,
mouen fitxa una i altra vegada,
se’n mengen una,
l’altra en compta vint
i tornen a tirar –com si res.
En les seves torres d’ivori,
viuen com reis
i mai no van a parar a presó.
De pont a pont
fan cavalcar els seus corsers altius
i esquien a Vaquèira…
I, si algun cop cauen al pou,
sempre hi ha un peó-servent
disposat a rescatar-los.
Els polítics –ja se sap-
tenen mal perdre.
Per això, habitualment,
ordeixen martingales
per guanyar qualsevol partida.
MONTSERRAT GALLART

INTERROGANTS
Què quedarà de mi quan jo no hi sigui?
Qui enyorarà la petja dels meus passos
i la fressa dels plecs del meu vestit?

El temps empeny suaument fins a allunyar-lo
el vaixell discret de la nostra vida:
es perd dins dels blaus de l’horitzó
amb la il•lusió que en quedi un petit rastre.

La part d’existència que ens és donada
-com un cistell de vianda i fruits diversos-
inclou felicitat, més d’una pena
i interrogants: són anys d’aprenentatge
fins assolir algun cim de saviesa.

Els poemes expressen el desfici
de tots per dir la nostra veu divina;
són aus que volen damunt l’oceà
fins a trobar lectors que les acullin:
només per a ells entonen el seu cant.

Què quedarà de mi quan jo me’n vagi?
La memòria d’uns quants per no morir del tot
i el llegat escrit que us arribi a transmetre.
MONTSERRAT GALLART


close

Ágora Poética: Llega el buen tiempo.

EL PRIMER ESGLAÓ

Arribar al primer graó no és poca cosa

Tot el que has fet ja és una gran glòria.

(Konstantinos Kavafis)

Si un poema no ve a tu, no el busquis;

deu tenir un altre destí.

Potser els mots encara dormen,

potser juguen a cuit i amagar

i -entremaliats- et desafien.

Tu, senzillament, viu i observa.

Mira-les bé, sospesa-les,

aquelles paraules orfes

que et puguin sortir al pas;

i fes com si les acaronessis,

com si les amansissis,

perquè emmirallin

la honestedat del seu barquer,

pacient i constant.

Ves treballant i espera.

Potser un capvespre els déus i les deesses

decidiran regalar-te

aquell vers primer,

el difícil primer esglaó que canta

l’insigne trobador d’Alexandria.

MONTSERRAT GALLART

TRESOR

No cal justificar

ni cal explicar res.

La vida és la que és,

per bé que en una vida,

com en les nines russes, sempre

n’hi hagi moltes altres.

És pura admiració. Corprenen

els núvols de serrells daurats,

l’oceà d’una forest ben verda,

l’esquena fina i llisa de la mar,

els àpats simples cuinats amb reverència,

les oliveres d’argent vellutat

avares i pobres,

la conquesta de sí,

la joia intermitent de la creació

i el bàlsam guaridor

d’una presència amiga.

MONTSERRAT GALLART

LA BARCA

Hola barca,

encara ets aquí?

Fa més de vint anys que ets aquí,

com jo.

Són tantes les tardes

que ens hem retrobat, plegades,

esquena contra el casc pintat de blau,

jo amb un llibre a les mans,

tu amb el silenci de la fusta vella…

Tants de llibres, jo,

lletraferida d’ànsia,

de melangia o de tristor.

El mar davant nostre

envia missatges de misteriosa llunyania,

envia la idea de la terra mai no coneguda,

mai no trepitjada.

 

Hola barca,

torno a ser aquí.

Asseguda avui damunt la teva borda,

miro el mar com cada tarda;

ja arriba el capvespre.

Admiro el vol de les gavines àvides

i els pals inquiets dels vaixells a la badia,

veles esteses, algunes llunyanes,

que em parlen d’allà i de més enllà,

i d’aquí mateix,

d’aquesta platja de pedres negres,

on passo les hores,

d’aquell que sap que mai no marxarà.

 

Hola barca,

no et moguis d’aquí,

queda’t quieta, com jo,

esdevinguda pedra.

ANNA COMAS

NOEM ROBEU EL POBLE

No em robeu el poble,

que és meu.

No em feu fora

d’aquest indret tot blanc

on he viscut hores de joia.

Deixeu-me quedar a la casa quadrada i alta,

d’on contemplo

aquest mar de plata i or

que sempre em parla

dels amors passats,

dels amics que van fugir,

de les hores lentes

i dels teus ulls,

on es reflecteix la llum de la tarda.

No em robeu el poble,

que és meu;

l’únic que tinc

per recuperar la memòria

dels dies folls

quan érem un sol cos,

una sola ànima,

en aquella casa blanca, quadrada i alta,

des d’on contemplàvem

el nostre món

de plata i or.

ANNA COMAS

TIEMPO DE CAUTELA

Te veo

te escucho

observo con paciencia

cada uno de tus gestos

retengo en mi memoria

tus imágenes,

relaciono anécdotas pasadas

con algunas coincidencias

en las cosas que me cuentas.

No quiero que nada se me escape

en este cálido registro

que me acerca, me conmueve

me vincula contigo y me da miedo.

Quisiera reencontrarte

en este tiempo de andadura tan incierta,

sin temor de que mi deseo me confunda,

tener el tiempo para conocerte

como no pude hacerlo entonces,

cuando la soledad insostenible me cegaba

impidiendo la distancia necesaria

para verte.

Me gustaría creer

sin temor a equivocarme

que de lo que vivimos entonces

no sólo queda la amabilidad y la ternura.

Te quiero ahora,

lo sé con un saber

que no necesita de preguntas

cuando la emoción sincera lo acompaña,

aunque la prudencia me aconseja

distinguir lo que me das

de lo que quisiera que me dieras.

CLAUDIA TRUZZOLI

DEVENIR DEL AMOR

Silencio,

lugar donde van a refugiarse

las decepciones

a la vez que crecen las distancias

que desvanecen un nosotros

que un día supusimos imbatible.

Torpeza,

nombre dado a los descuidos imprudentes,

que dejan morir de inanición

lo más genuino del amor

a falta de gestos que lo demuestren.

Separación,

destino necesario que posibilita

cambiar la ceguera, la sordera, la anestesia

de una entrega demasiado inadvertida

de dos que esperaban la unidad amorosa.

Tiempo

devenir que transforma

el semblante de herida mortal

en cicatriz soportable

de un lazo que agoniza.

Recuperación

sorpresa de un sentir que se escapa

como humo entre los dedos

y priva a tu ausencia del poder

de clausurar mi vida en tu recuerdo.

CLAUDIA TRUZZOLI

MUJER DE AGUA

El vino y la sangre

me ataron a las reglas de la tribu.

Fueron 456 los hijos que no parí;

algunos salieron gritando

con dolor,

pocos tuvieron nombre, la mayoría

se marcharon sin bautismo

a las cloacas de la ciudad;

456 cayeron en la clepsidra

mes a mes, a su ritmo,

puntualmente.

Yo era mujer de otros, cansada,

porque cansa mucho ser de alguien.

Pero el tinto se convirtió en agua

-bodas de Caná invertidas,

la fuente que brotó a los doce años

se cegó y dejó de manar oscuros genes perdidos.

Embarazada de mí misma estoy,

a punto de dar a luz

a la mujer que me pertenece.

Nadie me ve,

salvo mis compañeras de agua

que me hacen señas desde sus círculos.

VIKY FRÍAS

VIVIR EN EL ERROR

Donde se vive bien es en el error (Vicente Núñez)

Busqué en los anuncios del periódico

un piso en el error;

encontré muchos,

casi todos estaban allí.

A unos les faltaba ventilación,

a otros metros cuadrados,

a otros vistas,

luz a los demás.

Eran tristes,

sin gracia,

construidos para gente pobre,

como si los pobres por ser pobres fuesen feos

y de mal gusto.

Escogí uno de ellos, uno cualquiera;

ahora vivo en el error.

Mi piso es pequeño,

sin luz, sin vistas,

mal acabado,

le sangran las cañerías,

se le agrietan las paredes,

se funden las luces,

las ventanas no cierran…

Solo funciona bien el cobro del alquiler

a fin de mes.

VIKY FRÍAS


close

Ágora Poética: Vuelven nuestras poetas!

LA CANÇÓ DEL CARPE DIEM

Aprofitem el día,

i la nit;

gaudim del sol i de la lluna,

no rebutgem els estels,

desitjos petits tan oblidats.

 

Cantem i ballem,

al capvespre,

i a la matinada;

saludem cada nou dia,

amb la rialla segura,

que amaga tots els dubtes.

 

Llancem-nos al mar de la vida,

sense por,

encara que sigui molt fosc.

 

Una espurna de llum de lluna

ens marcarà el camí

que queda per recórrer,

abans la fals justiciera

no ens segui la vida.

 

Caminem sense defallir,

perquè quan el camí arribi a la fita final,

puguem mirar enrera,

tranquils,

per haver fet totes i cadascuna

de les passes.

ANNA COMAS

CANÇÓ DE PRIMAVERA

Cantaré la vida,

com l’ocell que piula

a la finestra,

o picoteja la flor vermella

del gerani?

 

Cantaré la cançó dels rierols

d’aigua lleugera,

que reguen paisatges pintats

de tots els colors del verd?

 

Seré tot una amb la natura,

en sentir la sang bategar

dins d’un cor que fa el sord,

i el mut,

perquè no coneix cap cançó nova?

 

No tinc ganes de cantar,

ni que sigui primavera;

tots els signes del temps

cronològic,

s’esvaeixen quan,

cansada,

albiro el camí massa llunyà,

darrera aquelles muntanyes liles:

les que amaguen tants adéus

sense música.

ANNA COMAS

Si pudieran

Si los hombres pudieran,

-los hombres que odian

a las mujeres-

les quitarían el vientre,

el tacto, el olor y el sabor,

los sentidos;

si pudieran,

les arrancarían el pelo, todo,

menos las cabelleras

que les recuerdan a los caballos

de la guerra;

quieren ser

centauros y capitanes.

Si los hombres pudieran,

-los hombres que odian

a las mujeres-

no dejarían una de sus costillas

viva.

VIKY FRÍAS

El marido que perdiste

En la luna de miel lo olvidaste,

lo dejaste olvidado, niña,

a ese marido

que tu padre te dio.

Lo perdiste en la ruta turística,

en el hotel de cinco estrellas,

en la playa paradisiaca,

o quizá en el crucero por mar.

Era zafio

insolente

engreído

avaro

violento

y muy aburrido.

Regresaste sin él.

Lo buscaste unos años

y, al no encontrarlo,

te casaste en segundas nupcias

con tus sueños.

Él sigue erre que erre

volviendo a casa cada día,

como si todavía existiera,

pero ya no lo ves.

VIKY FRÍAS

ESTAFA

Sense cap mena de mirament,

M’has clavat una espasa enverinada.

Sento devastats el cos i l’ànima.

 

Per escriure la teva gran estafa

-no parlo de diners, parlo d’amor-,

per descriure la indigna traïció,

grataré la pell dels mots fins arrencar-la

i fer que s’expressin en carn viva.

Les ungles del meu dolor

són ardents i tan esmolades,

que amb elles podria fer sagnar,

ara mateix,

els marbres freds dels temples que m’estimo.

MONTSERRAT GALLART

DESAMOR SOBTAT

El desamor sempre és de color negre;

és daga contundent que sega l’aire.

Si baixo al fons de mi, trobo el dolor

que m’has deixat a les parets de l’ànima

i als porus de la pell ara mig morta.

Per les voltes del meu celler ressona

la música clàssica dels diumenges

que no pot reemplaçar la teva veu.

La meva platja ha esdevingut soguer.

Em manca la teva presència,

el bes anhelant de la passió,

l’abraçada de totes les certeses,

el pa amb tomàquet i el cafè

del diàleg, la festa i la concòrdia.

M’has arrencat de tu amb tall innoble

i ara mastego la pena,

els vidres trencats del teu tracte,

la injustícia de l’exclusió.

Jo he perdut la partida;

tu, tota la innocència.

MONTSERRAT GALLART

DEUDA IMPAGABLE

Reclinarme en tu regazo,

sentir el calor de tus caricias,

disfrutar del olor de tus manos

con fragancias de especias,

adormecerme en el sueño de la infancia,

escuchar las voces de mi padre

hablando de sus pálidas batallas.

Te he disfrutado, explotado,

agotado hasta el cansancio

sin imaginar que podrías querer algo

más allá de nosotros.

Siempre estabas allí, inamovible

como árbol centenario

que despliega sus múltiples raíces

para sostén, refugio, descanso

de quien llega privado de sustento.

Absorta en la urgencia de vivir

en la que se embarcaba

mi juventud atropellada

no supe entrever, madre,

la devastadora soledad

a la que te confinaban tus renuncias

ni lo que de tus ansias olvidabas

para seguir estando a tu manera.

Ahora que tu muerte

me cercena el acceso a tus palabras,

sólo puedo valorar la magnitud

de lo que has dado a través de tus silencios,

de tus iras, de tus risas, tus enfados

dejándome el recuerdo arrepentido

de una deuda que jamás podría pagar

aunque quisiera.

CLAUDIA TRUZZOLI

LA DESOLADA BABY JANE

Ella se mira al espejo

creyendo ver en él la hermosa niña,

aunque las insolentes arrugas

desmientan que sea esa.

Reinventa en sus recuerdos

ese añorado aire de reina

que tenía entonces su belleza

y encuentra, a su pesar,

un resto degradado que aún vacila

acercarla a ser princesa.

No quiso en su vida lazos amorosos,

sino el salvoconducto a los placeres

que su imagen le ofrecía,

y atrapada quedó en un embeleso

donde el paso del tiempo no contaba.

Apostó con un mal juego

a una carta equivocada

y olvidó llenar sus alforjas

con algo más que el simple afán

de ser deseada.

Ya ni puede llorar su decadencia

sin pensar que las lágrimas

estropearán ese disfraz de juventud

que el estudiado maquillaje

intenta componer en su mirada.

Ni las fábulas ni las máscaras

que procura inventar cada mañana

consiguen seducir a Cronos

el que implacable,

ejecuta su venganza.

CLAUDIA TRUZZOLI


close

Ágora Poética: Commemoración del 8 de marzo.

Es el momento de llenar InOutRadio de poesía y lo hacemos con el grupo Laie de poesía, para este mes nos han preparado un experimento, que ellas mismas nos cuenta. Con las voces y poesías de Claudia Truzzoli, Anna Comas, Montse Gallar y Vicky Frías.

LA BODA DESIGUAL

En la riqueza y en la pobreza

en la salud y en la enfermedad

hasta que la muerte los separe

dijo el cura en esa boda

convirtiendo en compromiso

la ilusión de los amantes.

El novio

sale orgulloso de la iglesia,

mira a los invitados al evento

con aire de triunfo,

gesto posesivo,

con imagen de hombre pleno.

La novia

cree vivir el despertar de cenicienta

flotando con el aura de los cuentos

que de pequeña

le leyeron en la cama

prometiéndole

un futuro novelesco.

Los sueños se fueron destejiendo

lentamente

desde aquel no puedo vivir sin ti

hasta el todo lo que me pasa es por tu culpa,

desde el primer signo del golpe

en su ojo amoratado

que se excusa con un te quiero demasiado

hasta el terror de la amada

frente a la cólera de su presunto esclavo.

A la novia-niña con su futuro incierto

arrancada del limbo donde anidaban sus sueños

nadie le advirtió que iba del brazo

de quien sería su privado carcelero

en la riqueza y en la pobreza

en la salud y en la enfermedad

hasta que la muerte de ella los separe.

 

CLAUDIA TRUZZOLI


LA BODA DESIGUAL

En la riquesa i en la pobresa

en la salut i en la malaltia

fins que la mort els separi

va dir el capellà en aquella boda

convertint en compromís

la il·lusió dels amants.

El nuvi

surt orgullós de l’esglesia,

mira als convidats a la festa

amb aire de triomf,

gest possessiu,

amb l’imatge d’un home complet.

La núvia

desperta del somni de ventafocs

atrapada als llimbs dels contes

que de petita

li explicaren al llit.

Els somnis es van desembolcallant

lentament

des del no puc viure sense tu

fins tot el què em passa és culpa teva,

des del primer senyal del cop

en el seu ull morat

que s’excusa amb un t’estimo massa

fins el terror de l’estimada

davant la còlera del seu pressumpte esclau.

La núvia-infant amb un futur incert

arrencada dels llimbs on niaven els seus somnis

ningú no va advertir-la que anava de bracet

de qui seria el seu carceller privat

en la riquesa i en la pobresa

en la salut i en la malaltia

fins que la mort d’ella els separi.

CLAUDIA TRUZZOLI, traducción de ANNA COMAS

 

DE LA DONA

 

Una dona sola,

Qui és?

Algú que plora,

I s’eixuga els ulls en la foscor

Del silenci.

 

Algú que treballa,

I és creu obligada a veure la feina,

A cada racó per on passa;

En cada persona a la que estima.

 

Algú que camina,

Guiant els que no saben mirar;

Darrera dels que creuen

Que tot ho manen,

Que tot ho saben,

Que tot ho posseeixen.

 

Algú que estima,

Més enllà de la lògica

De les coses que són;

Més a prop del dolor amagat,

Que mai no veu la llum.

 

Algú que és,

Sense ser,

A qui no se la veu,

Si nó crida.

 

Algú que no es té,

Sinó a ella mateixa.

Algu que no té,

Sinó que dóna.

 

 

Algú que nodreix i cura,

Sense demanar permís,

Que sempre hi és,

Extesa per arreu,

Mar de vida, mar de llàgrimes,

Mar de dona entre les dones.

 

ANNA COMAS
DE LA MUJER

 

Una mujer sola,

¿quién es?

 

Alguien que llora

y se seca los ojos en la oscuridad

del silencio.

 

Alguien que trabaja

y se cree obligada al esfuerzo

en cada rincón por el que pasa,

en cada persona a la que estima.

 

Alguien que camina

guiando a los que no saben mirar,

detrás de los que creen

que todo lo saben,

que todo lo poseen.

 

Alguien que estima,

más allá de la lógica

de las cosas que son,

más cerca del dolor oculto

que nunca ve la luz.

 

Alguien que es

sin ser reconocida

a quien no se la ve

si no grita.

 

Alguien que no tiene

sino a ella misma,

alguien que no tiene

sino que se ofrece.

 

Alguien que nutre y cuida

sin que se lo pidan

que siempre está

proyectada por doquier,

mar de vida, mar de lágrimas

mar de mujer entre mujeres.

 

ANNA COMAS

Traducción con licencias y con cariño, de CLAUDIA TRUZZOLI


METZINA

(Declaració contra qualsevol forma de violència de gènere)

La rata de claveguera

no pot desviar el cap de la brutícia.

Acomodada, no troba

-ni busca, de fet-

el mitjà per surar a la superfície.

 

L’escorpí gegant secunda en tot la natura:

malda per clavar a un altre el seu verí.

 

El vampir s’oculta un temps

-i surt de nit-

per atacar amb més contundència i precisió.

 

L’escurçó negre belluga a distància,

mou les peces i espera el moment.

Tan a prop de la perversitat

d’un home malaltís…

En no poder-me clavar ganivetada,

ignominiosament

voldria arrabassar-me

biografia i patrimoni.

 

La sangonera és tan viscosa avui

com el dia dela Creació;

no ha perdut el costum de xuclar-nos la sang

-si pot.

 

El serpent encara s’arrossega…

No recorda que, per més que sotgi el meu taló,

jo, dona, tinc eines suficients per esclafar-li el cap.

Aquest rèptil envellit hauria de saber

que mai no trobarà ni una llivanya

per on esmicolar-me la innocència.

 

Tots, ell: la carronya que vol imposar-se al preu que sigui.

I jo, com una Antígona, encara resistent.

MONTSERRAT GALLART


VENENO

(Declaración contra cualquier forma de violencia de género)

La rata de alcantarilla

no puede desviar la cabeza de los detritus.

Acomodada, no encuentra

-ni busca, de hecho-

la manera de subir a la superficie.

 

El escorpión gigante secunda en todo a la naturaleza:

se afana por inocular su veneno a otros.

El vampiro se oculta un tiempo

-y sale de noche-

para atacar con más contundencia y precisión.

 

La víbora negra serpentea a distancia,

mueve ficha y espera el momento.

tan próxima a la perversidad

de un hombre enfermo…

Al no poder asestarme la cuchillada,

ignominiosamente

quisiera arrebatarme

biografía y patrimonio.

 

La sanguijuela es tan viscosa hoy

como el dia de la Creación;

no ha perdido el hábito de chuparnos la sangre

-si puede.

 

La serpiente todavía se arrastra…

No recuerda que, por más que acecha mi talón,

yo, mujer, tengo recursos suficientes para aplastarle la cabeza.

Este reptil envejecido debería saber

que nunca encontrará una fisura

por donde entrar a destrozarme la inocencia.

 

Todos, él: la carroña que quiere imponerse a cualquier precio.

Yo, como una Antígona, todavía resistiendo.

MONTSERRAT GALLART, traducción de VIKY FRÍAS


LETANÍA PARA RECITAR EL 8 DE MARZO

 

Mujeres esclavizadas

prostituidas

despreciadas

silenciadas

maltratadas

asesinadas.

Cárceles de sentimientos

depósitos de sensibilidad cercenados

amores derrochados

pensamientos prohibidos.

Mujeres de aguja e hilo

reinas del hogar

mujeres amantes

cocineras

madres.

Mujeres sanadoras

hadas

brujas buenas y malas.

Mujeres sabias

ricas

científicas

escritoras

ganadoras.

Mujeres escaparates de moda

Mujeres de tacón alto

Mujeres subidas a los altares

Mujeres cubiertas de velos

Mujeres de la tierra y del cielo

Luchad con nosotras.

VIKY FRÍAS


LLETANIA PER A SER RECITADA EL 8 DE MARÇ

Dones esclavitzades
prostituïdes
menystingudes
silenciades
maltractades
assassinades…
Creeu amb nosaltres!
Presons de sentiments,
retrinxats dipòsits de sensibilitat,
d´amors malversats
de pensaments prohibits.
Dones d´agulla i fil,
cuineres,
reines de la llar,
dones amants,
mares,
germanes nostres totes…
Parleu amb nosaltres!
Dones sanadores,
fades,
bruixes bones y dolentes.
Dones sàvies,
riques,
escriptores,
científiques
guanyadores…
Governeu amb nosaltres!
Dones aparadors de moda,
dones de taló alt,
dones elevades als altars,
dones cobertes de vels,
dones de terra i de cel,
creeu amb nosaltres!,
parleu amb nosaltres!,
treballeu amb nosaltres!,
lluiteu amb nosaltres!

MONTSE GALLART (Variació sobre un tema de VIKY FRÍAS)


Estrenamos espacio poético: Ágora Poética.

  PRESENTACIÓ DEL GRUP LAIE El grup Laie va nèixer cap al 2007 a les...
article post

Ágora Poética, con el Grupo Laie de Poesía

Ágora Poética Junio [ 9:05 ] Play Now | Play in Popup | Download...
article post

Ágora poética: Con el grupo ‘Laie de poesía’

Grupo Laie de poesía [ 9:16 ] Play Now | Play in Popup | Download...
article post

Ágora Poética con el Grupo Laie

Ágora Poética con el Grupo Laie [ 9:34 ] Play Now | Play in Popup |...
article post

Ágora Poética: ‘Estamos de vuelta’

Ágora Poética: 'Estamos de vuelta' [ 14:23 ] Play Now | Play...
article post

Ágora Poética.

Ágora Poética [ 7:57 ] Play Now | Play in Popup | Download...
article post

Ágora Poética: Llega el buen tiempo.

Ágora Poética: Llega el buen tiempo. [ 11:07 ] Play Now | Play in Popup...
article post

Ágora Poética: Vuelven nuestras poetas!

Ágora Poética: Vuelven nuestras poetas! [ 7:58 ] Play Now | Play in...
article post

Ágora Poética: Commemoración del 8 de marzo.

Ágora Poética: Commemoración del 8 de marzo. [ 12:45 ] Play Now |...
article post
Actualidad LGBT

Ver más actualidad