Estrenamos espacio poético: Ágora Poética.

PRESENTACIÓ DEL GRUP LAIE
El grup Laie va nèixer cap al 2007 a les dependències de la llibreria Laie de Pau Claris (Barcelona). Sempre ha estat format per dones.
Les integrants del grup han anat variant en aquests anys, fins a consolidar-se amb les quatre integrants que el formem actualment: Anna Comas, Viky Frías, Montserrat Gallart i Claudia Truzzoli. Inicialment treballàvem tant la poesia com la prosa. Les actuals integrants ens hem decantat essencialment per la poesia.
Ens reunim cada quinze dies a les onze del matí; llegim els poemes que anem produint, ens els esmenem si cal i hi donem el vist i plau.
Hem publicat un llibre conjunt i bilingüe: A l’altra banda de la veu i de la paraula. Al otro lado de la voz y de la palabra, que podeu adquirir a través de la xarxa si us poseu en contacte amb nosaltres. Tenim en projecte un segon volum , previst per a la tardor del 2013.
Gràcies a l’amable oferiment d’Ana Satchi, hem iniciat un espai a Ràdio InOutRadio on recitarem un cop al mes.
Ens trobareu a Facebook: Grupo Laie de Poesía, i al nostre blog: grupolaie2.blogspot.com
PRESENTACIÓN DEL GRUPO LAIE
El grupo Laie nació en el año 2007 en las dependencias de la librería Laie de Pau Claris (Barcelona). Siempre ha estado formado por mujeres.
Las integrantes del grupo han ido variando en estos años, hasta consolidarse con las cuatro integrantes que lo forman actualmente: Anna Comas, Viky Frías, Montserrat Gallart y Claudia Truzzoli. Inicialmente trebajábamos tanto la poesía como la prosa. Las actuales integrantes nos hemos decantado esencialmente por la poesía.
Nos reunimos cada quince días a las once de la mañana; leemos los poemas que hemos producido; nos los corregimos si hace falta y les damos el visto bueno.
Hemos publicado un libro conjunto y bilingüe: A l’altra banda de la veu i de la paraula. Al otro lado de la voz y de la palabra, que se puede adquirir a través de la red poniéndose en contacto con nosotras. Tenemos en proyecto un segundo vomunen, previsto para el otoño del 2013.
Gracias al amable ofrecimiento de Ana Satchi, hemos iniciado un espacio en InOutradio donde recitaremos una vez al mes.
Nos encontraréis en Facebook: Grupo Laie de Poesía, y en nuestro blog: grupolaie2.blogspot.com
Ágora Poética, con el Grupo Laie de Poesía
He vingut per veure les plantes del meu balcó:
reixides les fulles verdes brillants i les flors vermelles,
malgrat l’hivern.
He vingut per veure el mar dolç,
onades petites que van i venen em canten
una cançó de consol.
He vingut a veure les cases altes i blanques,
els carrers estrets i el color morat
de les buganvilies,
memòria d’aquells passejos sobtats
que tan ens agradaven.
He vingut a veure’t a tu,
amant oblidat, tants anys enrera:
però el murmuri dels ocells mentiders
diu que encara m’estimes.
He vingut buscant l’oblit,
no sé per què;
fa temps que em vas negar els teus braços,
i el teu somriure era l’anunci de la mort.
Per això sóc aquí;
cercant l’arrel de la meva
existència,
recuperant la bellesa d’un entorn estimat
la rialla salvífica dels amics,
la salabró de l’aigua curativa,
les muntanyes verdes, camins d’esperança,
la meva llibertat,
la renúncia al passat.
Adéu poble estimat,
adéu fantasmes insistents,
pedaços de vida esmorteïda.
He vingut per trobar-vos
somnis antics, malbaratades il·lusions;
no sé per què he vingut,
però guardeu-vos intactes
per si torno.
FA TEMPS (sobre Hace Tiempo, Francisca Aguirre). ANNA COMAS
Recordo que jo tenia por de petita.
Por de parlar,
por de la foscor,
por dels meus fantasmes.
Quan era petita,
el món era tan màgic,
que estava fora de mi.
No veia el món de debò,
només el meu món
de gent guapa,
gent bona,
gent lliure.
Perquè, en el món real
jo no hi era.
Un món que no m’estimava.
Fora no hi havia ningú.
Jo creia aleshores
que un dia seria gran,
i tothom m’estimaria.
Però ja sóc gran,
I avui ningú m’estima.
I solament em queda el record
d’aquell món petit on,
tot somiant,
em creia lliure.
PASQUA 2014. CADAQUÉS. MONTSERRAT GALLART
Arribar al poble
estimat i copsar-ne
tota la llum,
el frec de l’aire de boixets,
la remor del silenci…
Saludar el sol
que destapa el matí.
Assabentar-me
que alguns ja han traspassat
i que els nou nats omplen el buit.
Veure esclatar
el groc joiós de la ginesta
pels pendents,
i els verds intensos
ben arrapats a les muntanyes.
Fer tastar a la pell
l’aigua gèlida del mar,
i al paladar
brunyols, crespells, burilles i garnatxa.
Celebrar la Pasqua i la Llum
amb els amics retrobats.
Pujar a Cap de Creus amb tempesta.
Pujar a Sant Pere de Rodes,
un matí,
per sentir amb tu el llenguatge de la pedra,
entre la pluja, la boira i el vent,
i fer-lo immortal amb /en les teves imatges.
I saber com n’és d’arrelat,
dins del cos i l’esperit,
el cant a l’Empordà
que provo de transmetre.
GIRONA, TEMPS DE FLORS 2014-05-20, MONTSERRAT GALLART
En qualsevol raconada, el detall.
Tots els claustres vestits de primavera
i de corones…
Com una pausa-cafè,
la ciutat ens regala
un parèntesi d’olor
i color renovadors.
Entra en una església,
on pedra i flors dialoguen i escriuen
el poema dels sentits emocionats…
Guaita des de fora un dels patis
i deixa-t’hi arrossegar.
Oblida els neguits que avui t’encalcen.
Fes als teus ulls el regal del verd
i de les mil harmonies.
Canvia de pati entre les pedres
mil·lenàries que parlen
la llengua dels segles.
Agafa una càmera per fer etern
allò que la vista no és capaç
de retenir per sempre.
I no pensis
que qui avui és vora teu
entre els replecs de la ciutat immortal
és alhora espina i rosa amarga.
La vida es un
continuo despedirse.
Ese invento, el presente,
es una despedida:
lo que es, ya no es;
ni siquiera da tiempo
a decir las palabras.
La realidad está hecha
de momentos vacíos,
solo cuando miramos
hacia atrás
la vida tiene consistencia.
Me pregunto
cómo se puede fabricar
una historia
repleta de acontecimientos
a partir del vacío,
algo así como los
puntos sin dimensiones
generan líneas,
las líneas, superficies
y las superficies, cuerpos,
saltos de la geometría,
secretos
de crear de la nada.
El árbol, VIKY FRÍAS
Nació árbol,
cuando se vio clavado al suelo
dirigió sus ramas a dios:
-Dame unas piernas- dijo-
quiero llegarme hasta el arroyo,
soy poeta y preciso
contemplarme en el agua.
-Sea- dijo dios- muévete solo,
pero nunca si los ojos humanos te contemplan.
Por eso hay ruidos en el bosque
que cesan cuando miramos.
FEMINIDADES IMPLICADAS, CLAUDIA TRUZZOLI
A veces, a mi pesar
otras, con mi consentimiento
mi imaginación vuela hacia tu encuentro.
Me sorprende desprevenida
intentando controlar ese vaivén
que despierta en mi tu recuerdo.
El tiempo pasa lento
cuando espero los días de tu regreso
y mi espíritu hambriento
se recrea con los deseos de asir tu cuerpo,
desvelar la intimidad de tu misterio,
sentirme más mujer
mientras te pienso demandando cercanía
que se acople tan bien con mis anhelos.
TATUAJE EN LA MEMORIA, CLAUDIA TRUZZOLI
Mis senos reclaman tus caricias,
mi boca ansía tu aliento
respirando el fuego
que me une a ti en el beso,
el abrazo apasionado,
el goce de tu sexo,
la noche sin dormir
para devorar el tiempo.
Llega la tarde y con ella
tu ausencia,
vacío que llena la memoria
con tu impronta,
cada rincón de mi cuerpo
con tu huella
como si fuera un tatuaje
que vistiera mi piel blanca
con los sueños olvidados
de un lejano pasado,
que hoy reaviva feliz
la juventud perdida
que renace en este encuentro.
Ágora poética: Con el grupo ‘Laie de poesía’
DESPERTAR (19/4/2013) ANNA COMAS
De mica en mica,
obre les oïdes al murmuri
sorollós
d’aquells ocells intuïts
de plomes de tots colors
i becs de tots les mides;
murmuris que arriben
per una finestra oberta
al sol.
De mica en mica,
entreveu pels ulls,
encara molt clucs,
una claror
que li arriba de molt lluny,
i sembla que pot escalfar
la ment.
De sobte,
les mans surten de sota
els llençols gruixuts,
després d’un llarg hivern,
i comencen a dansar enlairades
el ball d’una memòria
Ballant,
formen una rosa blanca,
amb aroma de perdó de les culpes
que no moren.
Amb por,
primer una i després l’altra,
les cames es lleven,
condueixen els peus enjogassats
cap el terra ferm;
el cos,
cantant un batec desconegut,
es desplaça fora del llit obscur,
on coven tots els neguits,
tots els dubtes,
totes les incerteses
i terrors amagats de segles.
Aviat,
donarà la primera passa,
es mantindrà dempeus:
la porta oberta de bat a bat,
cap a un nou mar de somnis.
INTIMITAT, ANNA COMAS
Quantes tardes llegíem plegats
en silenci;
cadascú de nosaltres seia
en el seu racó preferit.
Ens interrompia,
només,
la necessitat de prendre el té
o fumar una cigarreta;
de tant en tant
jo m’aixecava
i posava en marxa l’ aparell de música
per sentir Mozart de fons,
baixet,
per tal de no destorbar
el murmuri intens
dels teus pensaments:
no t’agrada la música clàssica.
Potser eres tu
qui deixava el sofà
o el teu seient favorit,
per canviar Mozart pel blues o el jazz tradicional,
sons intensos,
nostàlgics o colpidors,
dels quals pujaves el volum
i vulguis no vulguis interferien
el negre sobre blanc de les lletres
d’aquelles novel·les velles
que tant ens agradava compartir.
De vegades,
ni molt menys sempre,
una besada fugaç,
un contacte íntim, fugisser i
gairebé avergonyit,
distreien sense voler
la nostra lectura.
Ai!, els records,
quin mal que fan!
Ara quan llegeixo en solitud,
el silenci m’estreny
el cor;
tinc por dels fantasmes d’ahir,
i sento que la vida passa
més enllà de la meva finestra,
sense que jo pugui acostar-m’hi….
FEMINIDADES IMPLICADAS, CLAUDIA TRUZZOLI
A veces, a mi pesar
otras, con mi consentimiento
mi imaginación vuela hacia tu encuentro.
Me sorprende desprevenida
intentando controlar ese vaivén
que despierta en mi tu recuerdo.
El tiempo pasa lento
cuando espero los días de tu regreso
y mi espíritu hambriento
se recrea con los deseos de asir tu cuerpo,
desvelar la intimidad de tu misterio,
sentirme más mujer
mientras te pienso demandando cercanía
que se acople tan bien con mis anhelos.
DESNUDA DE RECUERDOS, CLAUDIA TRUZZOLI
Me gustaría presentarme a tu mirada
desprovista del lastre de recuerdos preventivos,
olvidar el malestar, la indiferencia,
sentir la libertad de amarte sin reservas,
desandar el tiempo,
borrar las huellas de las cicatrices
que viven del recuerdo
y generan cadenas opresivas,
aferrarme con audacia a la esperanza
cuando inviste de placer a mi sonrisa
dejar que el brillo que el deseo da a mis ojos,
no sea sólo una metáfora cuando te pienso.
PASQUA 2014. CADAQUÉS, MONTSERRAT GALLART
Arribar al poble
estimat i copsar-ne
tota la llum,
el frec de l’aire de boixets,
la remor del silenci…
Saludar el sol
que destapa el matí.
Assabentar-me
que alguns ja han traspassat
i que els nou nats omplen el buit.
Veure esclatar
el groc joiós de la ginesta
pels pendents,
i els verds intensos
ben arrapats a les muntanyes.
Fer tastar a la pell
l’aigua gèlida del mar,
i al paladar
brunyols, crespells, burilles i garnatxa.
Celebrar la Pasqua i la Llum
amb els amics retrobats.
Pujar a Cap de Creus amb tempesta.
Pujar a Sant Pere de Rodes,
un matí,
per sentir amb tu el llenguatge de la pedra,
entre la pluja, la boira i el vent,
i fer-lo immortal amb /en les teves imatges.
I saber com n’és d’arrelat,
dins del cos i l’esperit,
el cant a l’Empordà
que provo de transmetre.
NIT, MONTSERRAT GALLART
La seva vida era feta en fragments.
Se sentia retuda,
res no tenia sentit. Covava
l’ou de la depressió al seu cor
i a les fosques. El sentia
que guanyava terreny, que l’envaïa.
La casa, gran i mig buida; els esforços
dels anys enduts pel vent, debades.
S’havia enganyat i cregut
(perquè la ment sol mentir)
les perles de la maternitat
que gronxaven les seves il·lusions.
Tenia un estel i l’havia
ben perdut. I ara no sabia
com recuperar aquell espai
-el sancta sanctorum de sí-,
que no és el de la ment
ni és el de la mentida,
en el qual tot és possible,
potser fins el perdó. Però ara
aquella absència l’esquinçava,
per més que algú li deia
que al fons de la derrota
som invencibles.
UNA HISTORIA COMÚN , VIKY FRÍAS
Ella era sabia
pero nadie lo sabía.
Aprendía los números
sus relaciones
un prodigio
para las matemáticas.
Mil experimentos
hallazgos científicos
aguardaban ocasión
en sus neuronas.
No hubo maestro
que lo apreciara.
A él le gustaron sus manos
que hacían el pan
remendaban vestidos
trajinaban la casa
bordaban iniciales
deshacían costuras.
Le gustó
porque era carne
blanca y firme
que se hundía
al tocarla
como el mármol de Bernini.
Ella parió dos hijos
y con los hijos
ansias
cabás
camisetas
disgustos
pájaros
tosferina
Sobrellevó
costumbres medievales
anonimato
pólvora
religión
y muchas fiestas.
La vida transcurrió pronto
ni siquiera dio tiempo a gastar el ajuar.
Cuando vino la muerte
no le costó encontrarla,
en los pueblos pequeños
la muerte conoce bien las casas.
De ella nos quedan
solamente dos fechas
inscritas
en una losa blanca.
EL SOL, VIKY FRÍAS
El sol, empedernido demócrata,
brilla para todos igual.
Entra en las cabañas,
se cuela en los palacios,
calienta los huesos
de pobres o ricos.
Ajeno a las fluctuaciones de mercado
lleva miles de años
sin subir el precio de la luz.
Oculto bajo un manto de nubes
a veces no quiere levantarse.
En torno a él giran nueve planetas
con su corte de satélites;
parece indiferente a la adoración,
pero su corazón arde.
Ágora Poética con el Grupo Laie
Poemas de ANNA COMAS
HE VINGUT PER VEURE (A LA MANERA DE LUIS CERNUDA)
He vingut per veure les plantes del meu balcó:
reixides les fulles verdes brillants i les flors vermelles,
malgrat l’hivern.
He vingut per veure el mar dolç,
onades petites que van i venen em canten
una cançó de consol.
He vingut a veure les cases altes i blanques,
els carrers estrets i el color morat
de les buganvilies,
memòria d’aquells passejos sobtats
que tan ens agradaven.
He vingut a veure’t a tu,
amant oblidat, tants anys enrera:
però el murmuri dels ocells mentiders
diu que encara m’estimes.
He vingut buscant l’oblit,
no sé per què;
fa temps que em vas negar els teus braços,
i el teu somriure era l’anunci de la mort.
Per això sóc aquí;
cercant l’arrel de la meva
existència,
recuperant la bellesa d’un entorn estimat
la rialla salvífica dels amics,
la salabró de l’aigua curativa,
les muntanyes verdes, camins d’esperança,
la meva llibertat,
la renúncia al passat.
Adéu poble estimat,
adéu fantasmes insistents,
pedaços de vida esmorteïda.
He vingut per trobar-vos
somnis antics, malbaratades il·lusions;
no sé per què he vingut,
però guardeu-vos intactes
per si torno.
FA TEMPS (sobre Hace Tiempo, Francisca Aguirre).
Recordo que jo tenia por de petita.
Por de parlar,
por de la foscor,
por dels meus fantasmes.
Quan era petita,
el món era tan màgic,
que estava fora de mi.
No veia el món de debò,
només el meu món
de gent guapa,
gent bona,
gent lliure.
Perquè, en el món real
jo no hi era.
Un món que no m’estimava.
Fora no hi havia ningú.
Jo creia aleshores
que un dia seria gran,
i tothom m’estimaria.
Però ja sóc gran,
I avui ningú m’estima.
I solament em queda el record
d’aquell món petit on,
tot somiant,
em creia lliure.
ELLA (2)
Ella feia una passa endavant
i entrava a casa.
La saludava només
el breu miol de la gata.
Es treia la jaqueta i encenia el llum.
Silenci.
Ningú li preguntava com estàs,
com t’ha anat avui, què has fet…
Ella duia una camisa d’enyor
i pantalons de nostàlgia.
La part més bella de si
se l’havia desvestida feia anys.
Sentia el pas del temps damunt la pell,
el preu a pagar per l’amor,
i se’n dolia com el mar
que sent brases al ventre
i que mossega les platges amb ràbia
de lleona ferida.
Però quan es mirava
amb els ulls verds del demà encara per viure,
quan tornava a creure en el somni,
ella obria de nou el somriure
i resplendia com un cel d’estels
en les nits de muntanya.
PARANY
Aquesta hora tan quieta
no em porta cap certesa.
Una calor de plom vesteix l’ambient;
la gata veïna i la meva
es miren receloses,
i els seus esguards m’evoquen
la meva pròpia desconfiança
cap a tu.
Voldria sedassar el vent
i les teves mentides.
Veig el mar a distància,
lluny, i em diu que tu també ets lluny
de mi, pendent només del teu viatge
que m’exclou.
La paraula agressiva
que emeten els teus llavis
m’emmordassa l’expressió
i em fa emmudir potser per sempre.
Els rellotges em diuen
les hores que he perdut.
Els llavis del temps callen
si els pregunto el futur.
Ara sé que el teu cabell fosc
em parava un parany
que un dia lamentaria.
T’he estimat massa.
Malaguanyat amor, el meu.
Poemas de CLAUDIA TRUZZOLI
PREGUNTA INQUIETANTE
Apasionada dices ser,
cuidadosa, agrego yo,
acogedora como un brasero
en noches de invierno.
Hablas más con tus ojos,
con tus gestos, con tus manos
donde la prudencia cede al tacto
lo que no concede a las palabras.
Por lo que me haces sentir
cuando me abrazas
no dejo de pensarte
con un amor lejano y tierno,
aunque mi alma lastimada
se previene al no saber
si soy para ti algo más
que una pregunta
inquietante y atractiva,
ocasión de aprender
del amor con semejantes
perdida la esperanza
de un amigo que te ame.
A mi en cambio me hace falta
por contraste
lo que evoca tu perfume…
por eso callo tanto,
¿por eso me retienes?
TERMOSTATO DEL ALMA
El termostato de mi alma
no funciona correctamente,
a veces marca un exceso de frío,
otras, exceso de calor
y ninguna de esas marcas
revelan la temperatura real.
No sé ya a qué técnico llamar
para equilibrar su medida.
Es preciso que sea alguien
que sepa traducir en palabras
el disfraz del dolor de existir
que se expresa en líneas térmicas,
indicar el remedio eficaz,
callar las tontas palabras
del piensa siempre en positivo,
frenar la caída en el abismo
con un silencio empático,
fuera del wass up y cara a cara,
entender que un tacto añorado,
una voz amiga en el teléfono,
una agradable visita inesperada
tienen mejor efecto terapéutico.
Poemas de VIKY FRÍAS
Acerca del infierno
Todos los infernícolas son gordos
porque
¿qué se puede hacer en el infierno?
No se puede pasear
los caminos abrasan
no se puede leer
el papel arde
no es posible tejer
no hay lana refractaria
con el calor
todo se derrite
entonces
solo se puede cocinar
y después comer
de hecho
los mejores cocineros
están en el infierno
y lo hacen bien
especialmente
los lujuriosos
los iracundos
los soberbios
los avaros
los golosos
los envidiosos
y
los perezosos
dirás que
también
los dietistas
están en el infierno
y yo te digo
de nada vale:
en el infierno
no se queman
calorías
en fin, con tanto gordo
el local originario se ha quedado pequeño
el infierno se ha ido anexionando
otro territorios
países enteros
creo que nosotros ya
le pertenecemos.
TUVE UN AMOR
Tuve un amor que se marchó una tarde
dejándome las venas encendidas,
jamás volvió a curarme las heridas
del fuego aquel que entre mis piernas arde.
Sé que va por ahí haciendo alarde
de su porte, su gracia resabida
que domeña la plaza seducida;
yo lo recuerdo a él como un cobarde.
Tuve un dolor que me dejó, vencida,
amarga sensación de malquerida;
se fue, no queda llama que lo aguarde.
En mi lecho una rosa florecida,
en su alforja una rama enmohecida:
eso dejó el amor aquella tarde.
Ágora Poética: ‘Estamos de vuelta’
Poemas de Viky Frías
ELLA HA VENIDO
No se puede decir que lo pidiera
fue un viaje imprevisto
que duró varios meses;
vino con su carroza de carne
tirada por cuatro piernas
al principio, después por dos.
Apareció primero la cabeza,
luego llegaron los demás
miembros del séquito.
Llevaba cinco antenas
para captar sonidos, aromas,
luces, y todo lo que hubiera.
Su blanca voz de soprano
llegaba fácilmente al do de pecho:
estremecía biberones
hacía añicos los cristales.
Lloró cuando nos vio,
eso nos produjo un gran complejo,
procuramos
esquivar su mirada.
Era pobre, al revisar la placenta
no encontramos
ni trajecitos de oro
ni pan debajo del brazo,
tuvimos que prestárselos
bajo promesa de
que aquí los dejaría
cuando se fuese de vuelta,
le preguntamos
si venía por mucho tiempo
pero nada sabía.
Apretaba en el puño
un papel arrugado,
era el guión de su representación;
al final de la misma conseguimos saber
a qué había venido, ya que
dio de comer al pájaro azul,
engendró hijas y plantó árboles con sus iniciales,
dejó correr un río de pensamientos por la frente,
fundó una compañía,
pero sabemos que vino, sobre todo, a ser reina de corazones
aunque tuvo que batallar mucho por el trono.
SOY INOCENTE
Yo, mujer,
soy inocente
de todo lo que han escrito sobre mí.
Infinitos versos definen mi mirada;
perlas son mis dientes,
rubíes mis labios
oro mis cabellos
terciopelo mi piel.
A todos esos tesoros soy ajena.
Quiero descender del altar al que me subieron
donde los angelitos
se cuelgan de mis pechos,
queman mi túnica y la suya con el incienso
e insisten en llamarme “madre”.
Tampoco me considero una malvada inconsciente
que arrastra a los abismos
todo lo que atrapa.
Quiero subir de los infiernos,
no me gustan honduras tortuosas ni ambientes
demasiado caldeados.
Tengo mi nombre, no soy Eva,
ni Lilith, ni Circe, ni Pandora…
Poemas de Montse Gallart
SOLILOQUI DE TARDOR
Cómo llenarte, soledad,
sino contigo misma…
(L. Cernuda. Soliloquio del Farero)
La solitud no s’emplena amb un nom.
De tant en tant, però, pot vestir la seva aspror amb la música…
La solitud fa com l’eco:
es crida una i altra vegada a ella mateixa
i s’encasta a les parets de casa i al cos.
Viu allí; allí té la seva seu
i, si de vegades se’n va
perquè algú posa el nostre nom
dins la seva veu,
quan deixen de dir el nostre nom
torna amb més força i ho inunda tot.
Aleshores és tsunami i terratrèmol (!!).
La solitud és la nostra segona pell,
i tothom té la seva.
Se’n ve amb nosaltres de viatge,
ens convida a dinar i a sopar
i, quan es fa cruel, al llit.
Potser la sentim més amb temps de pluja,
que ens fa estar quiets i recollir-nos.
Aleshores la veiem allí,
que ens observa, quieta com nosaltres,
persistent i tossuda com l’onada
que mai no interromp el seu batec.
Batega dins nostre, tan nostra com és,
i ens dóna la negra carícia,
la urpada breu perquè no l’oblidem,
perquè no menystinguem la seva força.
I no cal pas que la combatem,
que la canviem per ningú;
és debades,
serà la nostra companya per sempre,
perquè és destí de l’ésser
néixer i morir sol.
HE VINGUT PER VEURE…
(Com en un mirall de He venido para ver, de Luís Cernuda)
He vingut per veure la càlida
llum del capvespre en dies de sol nítid,
la trèmula claror
de l’Arc de Sant Martí rere un aiguat,
per veure els vestits blaus i maragda de la mar.
He vingut per sentir l’aire
carregat de primavera,
per sentir el frec
de la teva pell quan dorms
prop de mi, per sentir-te dir
el meu nom dia rere dia
fins a la fi del temps
que ens sigui donat.
Per escoltar les clàssiques
cançons franceses dels intèrprets
d’abans en el meu espai íntim.
He vingut per dansar les danses gregues
mentre grinyola un bouzouki contrit,
rere el qual Grècia es queixa.
He vingut seduïda
per la dolça harmonia dels felins.
He vingut per perdre vanitat,
enveja i gelosia,
per guanyar paciència
i el tast d’uns quants amics.
He vingut per aprendre les passes
que em tornin a l’espontaneïtat primera,
per aprendre la paraula precisa
que perduri a la capsa humil dels poemes.
He vingut per ser expressió de mi
i de la vida,
per a esperar l’arribada
d’una néta o d’un net amb els ulls lliures.
He vingut només per a tu,
per la brasa que un dia
s’encengué en els teus ulls, per convocar-te
a través d’aquests versos,
per esperar el bes que ara no rebo.
I em cuidaré bé els llavis per si tornes.
Poemas de Claudia Truzzoli
NAUFRAGIO
Me duele tanto el alma por perderte
Obstinada por deseos que no mueren
No tuvimos el tiempo
Tan lejanas y a la vez tan dentro
Sufriendo un desamor innecesario
Esperando un futuro tan incierto
Regalándote una fe reconstruida
Reuniendo coraje para estar
Anhelando ser tu compañera
Tan diferente, verdadera y cierta.
Sabes, corazón, que triste es el olvido
Antes de agostar el sentimiento
Nada en ti es claro ni sencillo
Certidumbre ni paz ni sosiego
Horroriza la dureza de tu cielo
Esperanza perdida por descuido
Naufragio de mi barca mirando tu velero
DESAMOR DE PASO LENTO
Si sé que voy camino de ser
un nombre más en tu agenda numerosa,
que con el paso del tiempo
llegarás incluso a preguntarte
¿quién era esta?
Si sé que en este declive forzoso
hacia el olvido
mi presencia, tenue hoy, deviene
invisible mañana,
si sé que tus sentidos no me llaman ya
ocupados con otras ilusiones,
si sé que amarte es querer ver la luna llena
en tiempo de menguante,
si sé que desear que tu risa me acompañe
es jugar con una mina antipersona,
si sé todo lo que sé
¿por qué el desamor anda con un paso tan lento?
Poemas de Anna Comas
SOLILOQUIO DE MI MISMA (imitando a Luis Cernuda)
Cómo olvidarte, soledad
Sino con la renuncia.
De niña leía y leía
Y construía mi futuro a base de sueños nocturnos
Imposibles.
En ti, mi soledad, intuía mundos distintos,
Libre al fin, fiel a mi misma;
Eterna ambición de viajar
Más allá de todas las montañas.
Me perdí durante años dando tumbos,
No llegué a conocer todas las tierras ignotas,
Sino que encontré falsos amigos y falsos amantes.
Traté de ser mi propia luz,
Pero la lluvia y las tormentas me desviaban
Del camino,
Y un sol demasiado radiante me cegaba;
Lejos de la verdad, olvidé mis sueños
Y te negué, soledad, mil veces.
Ni los amores fingidos,
Ni las amistades de salón,
Ni los nombres ilustres,
Ni los placeres, permitidos o prohibidos,
Me dieron la esencia de la vida,
Que me diste tú.
Ahora me encuentro de nuevo contigo,
Cara a cara,
Manché tu recuerdo con deseos vanos,
Objetos vacuos;
Ahora recupero la limpieza del cielo,
La lluvia ya no me distrae,
Un bosque de emociones nuevas me acoge,
Y el mar, ese mar, azul o gris, todo hermosura
Me devuelve la voz que me otorgaron
Tu fuerza y tu debilidad.
Desde lo alto del acantilado, miro las olas
Chocar contra la roca oscura,
Como siguen chocando mis emociones con la realidad.
¿Alguien me sigue?
¿Alguien me ve de lejos?
¿A quién puedo advertir del dolor que le aguarda?
¿Soy, acaso, un ser vivo?
Quisiera ser roca y faro de aquellos que,
Desorientados,
Abominan de la soledad
Y no se aman a sí mismos.
Muchedumbres perdidas,
Inmersas en el error,
No aman porque se niegan a saber y a conocerse.
¡Oh tú, verdad solitaria!, mi pasión,
La soledad de niña me recibe de nuevo y me guía.
El mar, el sol, la libertad.
Porque la libertad de todos es la soledad.
Aún en multitud estamos solos.
Busqué a hombres y mujeres
Para compartir mi soledad,
Ya quedaron lejos, no tengo nostalgia,
Pero, sola, aún les amo.
Ágora Poética.
POEMAS DE CLAUDIA
REBELDÍA SALUDABLE
No quiero
ser solo la orilla de un río
ni un mar inmenso sin amor
ni una amistad especial
ni solo un cuerpo al que acariciar.
No quiero
oírte decir te quiero
sin mi presencia cercana
ni encontrarme con tus dudas
cuando te envuelve mi abrazo
en la habitación a solas.
No quiero
ser sólo presencia provisoria
ni soporte de una soledad
ni testigo de tus intimidades
cuando frente a los demás
me niegas tu mirada.
No quiero
estar excluida de tu vida
ni un mundo de precauciones
ni un cofre de reservas
ni un no poder nombrarte
ni una compañía mientras tanto.
No quiero
ser depositaria de tus miedos
ni un silencio impuesto
ni una cama limitada
ni que tu crueldad me cuente
como serías estando enamorada.
CLAUDIA TRUZZOLI
SUFRIMIENTO EVITABLE.
Cuando sientes que todo es casi absurdo,
que el velo de costumbres no te deja,
cuando buscas un por qué y no lo encuentras,
un fin que realizar y no lo logras,
cuando intentas ser auténtica y no puedes
girando siempre entorno a tus preguntas,
cuando sientes que estás sola entre la gente
sin poder expresar tus sentimientos,
dirige la mirada hacia ti misma
y con un audaz cambio de estrategia
notarás que el mundo se niega a tu exigencia
pero responde mejor a tu sonrisa.
CLAUDIA TRUZZOLI
POEMAS DE ANNA
LILA
Mar lila,
com les liles del passat,
d’aquell jardí petit
que era el nostre refugi d’hivern.
Mar lila,
de Cadaqués,
un capvespre qualsevol,
d’aquest estiu,
tan pesant,
tan profond,
que les aigues semblen sòlides,
trist reflex de la meva
tristor,
sòlida, profonda i pesant,
com la teva absència.
ANNA COMAS
DESPERTAR
De mica en mica,
obre les oïdes al murmuri
sorollós
d’aquells ocells intuïts
de plomes de tots colors
i becs de tots les mides;
murmuris que arriben
per una finestra oberta
al sol.
De mica en mica,
entreveu pels ulls,
encara molt clucs,
una claror
que li arriba de molt lluny,
i sembla que pot escalfar
la ment.
De sobte,
les mans surten de sota
els llençols gruixuts,
després d’un llarg hivern,
i comencen a dansar enlairades
el ball d’una memòria
oblidada.
Ballant,
formen una rosa blanca,
amb aroma de perdó de les culpes
que no moren.
Amb por,
primer una i després l’altra,
les cames es lleven,
condueixen els peus enjogassats
cap el terra ferm;
el cos,
cantant un batec desconegut,
es desplaça fora del llit obscur,
on coven tots els neguits,
tots els dubtes,
totes les incerteses
i terrors amagats de segles.
Aviat,
donarà la primera passa,
es mantindrà dempeus:
la porta oberta de bat a bat,
cap a un nou mar de somnis.
ANNA COMAS
NADA ES PARA SIEMPRE POEMAS DE VIKY
La fabriqué en invierno,
hice su cuerpo de nieve,
modelé la cabeza, perfecta bola blanca;
le puse labios y, al verla sonreír,
me dieron ganas de besarla.
Le coloqué un corazón de lana,
una bufanda y un sombrero.
Era guapa.
Me mudé al huerto
para vivir con ella
(aquella temporada
estuvieron prohibidas las hogueras).
Cuando pasó el invierno
se le fue la sonrisa
poco a poco se derritieron los abrazos;
ella, inclinándose hacia el suelo,
desapareció
como si se la hubiera tragado la tierra.
Me dejó en prenda la bufanda, el sombrero,
y un corazón de lana, frío,
insensible a promesas de lo eterno.
VIKY FRÍAS
LA ESFINGE
Si bien lo suyo era plantear enigmas,
la esfinge hubiese preferido
cambiar de paradigma:
ponerse una camiseta,
recibir la visita de una diosa
y dejarle caer en las manos
una de sus tetas,
como si tal cosa.
Ahuecar luego su cuerpo de león,
extender las alas
y cambiar sus garras de piedra por unas de algodón.
VIKY FRÍAS
POEMAS DE MONTSE
JOC
Els polítics juguen al parxís,
a l’oca, als escacs:
sacrifiquen peons i dames,
mouen fitxa una i altra vegada,
se’n mengen una,
l’altra en compta vint
i tornen a tirar –com si res.
En les seves torres d’ivori,
viuen com reis
i mai no van a parar a presó.
De pont a pont
fan cavalcar els seus corsers altius
i esquien a Vaquèira…
I, si algun cop cauen al pou,
sempre hi ha un peó-servent
disposat a rescatar-los.
Els polítics –ja se sap-
tenen mal perdre.
Per això, habitualment,
ordeixen martingales
per guanyar qualsevol partida.
MONTSERRAT GALLART
INTERROGANTS
Què quedarà de mi quan jo no hi sigui?
Qui enyorarà la petja dels meus passos
i la fressa dels plecs del meu vestit?
El temps empeny suaument fins a allunyar-lo
el vaixell discret de la nostra vida:
es perd dins dels blaus de l’horitzó
amb la il•lusió que en quedi un petit rastre.
La part d’existència que ens és donada
-com un cistell de vianda i fruits diversos-
inclou felicitat, més d’una pena
i interrogants: són anys d’aprenentatge
fins assolir algun cim de saviesa.
Els poemes expressen el desfici
de tots per dir la nostra veu divina;
són aus que volen damunt l’oceà
fins a trobar lectors que les acullin:
només per a ells entonen el seu cant.
Què quedarà de mi quan jo me’n vagi?
La memòria d’uns quants per no morir del tot
i el llegat escrit que us arribi a transmetre.
MONTSERRAT GALLART
Ágora Poética: Llega el buen tiempo.
EL PRIMER ESGLAÓ
Arribar al primer graó no és poca cosa
Tot el que has fet ja és una gran glòria.
(Konstantinos Kavafis)
Si un poema no ve a tu, no el busquis;
deu tenir un altre destí.
Potser els mots encara dormen,
potser juguen a cuit i amagar
i -entremaliats- et desafien.
Tu, senzillament, viu i observa.
Mira-les bé, sospesa-les,
aquelles paraules orfes
que et puguin sortir al pas;
i fes com si les acaronessis,
com si les amansissis,
perquè emmirallin
la honestedat del seu barquer,
pacient i constant.
Ves treballant i espera.
Potser un capvespre els déus i les deesses
decidiran regalar-te
aquell vers primer,
el difícil primer esglaó que canta
l’insigne trobador d’Alexandria.
MONTSERRAT GALLART
TRESOR
No cal justificar
ni cal explicar res.
La vida és la que és,
per bé que en una vida,
com en les nines russes, sempre
n’hi hagi moltes altres.
És pura admiració. Corprenen
els núvols de serrells daurats,
l’oceà d’una forest ben verda,
l’esquena fina i llisa de la mar,
els àpats simples cuinats amb reverència,
les oliveres d’argent vellutat
avares i pobres,
la conquesta de sí,
la joia intermitent de la creació
i el bàlsam guaridor
d’una presència amiga.
MONTSERRAT GALLART
LA BARCA
Hola barca,
encara ets aquí?
Fa més de vint anys que ets aquí,
com jo.
Són tantes les tardes
que ens hem retrobat, plegades,
esquena contra el casc pintat de blau,
jo amb un llibre a les mans,
tu amb el silenci de la fusta vella…
Tants de llibres, jo,
lletraferida d’ànsia,
de melangia o de tristor.
El mar davant nostre
envia missatges de misteriosa llunyania,
envia la idea de la terra mai no coneguda,
mai no trepitjada.
Hola barca,
torno a ser aquí.
Asseguda avui damunt la teva borda,
miro el mar com cada tarda;
ja arriba el capvespre.
Admiro el vol de les gavines àvides
i els pals inquiets dels vaixells a la badia,
veles esteses, algunes llunyanes,
que em parlen d’allà i de més enllà,
i d’aquí mateix,
d’aquesta platja de pedres negres,
on passo les hores,
d’aquell que sap que mai no marxarà.
Hola barca,
no et moguis d’aquí,
queda’t quieta, com jo,
esdevinguda pedra.
ANNA COMAS
NOEM ROBEU EL POBLE
No em robeu el poble,
que és meu.
No em feu fora
d’aquest indret tot blanc
on he viscut hores de joia.
Deixeu-me quedar a la casa quadrada i alta,
d’on contemplo
aquest mar de plata i or
que sempre em parla
dels amors passats,
dels amics que van fugir,
de les hores lentes
i dels teus ulls,
on es reflecteix la llum de la tarda.
No em robeu el poble,
que és meu;
l’únic que tinc
per recuperar la memòria
dels dies folls
quan érem un sol cos,
una sola ànima,
en aquella casa blanca, quadrada i alta,
des d’on contemplàvem
el nostre món
de plata i or.
ANNA COMAS
TIEMPO DE CAUTELA
Te veo
te escucho
observo con paciencia
cada uno de tus gestos
retengo en mi memoria
tus imágenes,
relaciono anécdotas pasadas
con algunas coincidencias
en las cosas que me cuentas.
No quiero que nada se me escape
en este cálido registro
que me acerca, me conmueve
me vincula contigo y me da miedo.
Quisiera reencontrarte
en este tiempo de andadura tan incierta,
sin temor de que mi deseo me confunda,
tener el tiempo para conocerte
como no pude hacerlo entonces,
cuando la soledad insostenible me cegaba
impidiendo la distancia necesaria
para verte.
Me gustaría creer
sin temor a equivocarme
que de lo que vivimos entonces
no sólo queda la amabilidad y la ternura.
Te quiero ahora,
lo sé con un saber
que no necesita de preguntas
cuando la emoción sincera lo acompaña,
aunque la prudencia me aconseja
distinguir lo que me das
de lo que quisiera que me dieras.
CLAUDIA TRUZZOLI
DEVENIR DEL AMOR
Silencio,
lugar donde van a refugiarse
las decepciones
a la vez que crecen las distancias
que desvanecen un nosotros
que un día supusimos imbatible.
Torpeza,
nombre dado a los descuidos imprudentes,
que dejan morir de inanición
lo más genuino del amor
a falta de gestos que lo demuestren.
Separación,
destino necesario que posibilita
cambiar la ceguera, la sordera, la anestesia
de una entrega demasiado inadvertida
de dos que esperaban la unidad amorosa.
Tiempo
devenir que transforma
el semblante de herida mortal
en cicatriz soportable
de un lazo que agoniza.
Recuperación
sorpresa de un sentir que se escapa
como humo entre los dedos
y priva a tu ausencia del poder
de clausurar mi vida en tu recuerdo.
CLAUDIA TRUZZOLI
MUJER DE AGUA
El vino y la sangre
me ataron a las reglas de la tribu.
Fueron 456 los hijos que no parí;
algunos salieron gritando
con dolor,
pocos tuvieron nombre, la mayoría
se marcharon sin bautismo
a las cloacas de la ciudad;
456 cayeron en la clepsidra
mes a mes, a su ritmo,
puntualmente.
Yo era mujer de otros, cansada,
porque cansa mucho ser de alguien.
Pero el tinto se convirtió en agua
-bodas de Caná invertidas,
la fuente que brotó a los doce años
se cegó y dejó de manar oscuros genes perdidos.
Embarazada de mí misma estoy,
a punto de dar a luz
a la mujer que me pertenece.
Nadie me ve,
salvo mis compañeras de agua
que me hacen señas desde sus círculos.
VIKY FRÍAS
VIVIR EN EL ERROR
Donde se vive bien es en el error (Vicente Núñez)
Busqué en los anuncios del periódico
un piso en el error;
encontré muchos,
casi todos estaban allí.
A unos les faltaba ventilación,
a otros metros cuadrados,
a otros vistas,
luz a los demás.
Eran tristes,
sin gracia,
construidos para gente pobre,
como si los pobres por ser pobres fuesen feos
y de mal gusto.
Escogí uno de ellos, uno cualquiera;
ahora vivo en el error.
Mi piso es pequeño,
sin luz, sin vistas,
mal acabado,
le sangran las cañerías,
se le agrietan las paredes,
se funden las luces,
las ventanas no cierran…
Solo funciona bien el cobro del alquiler
a fin de mes.
VIKY FRÍAS
Ágora Poética: Vuelven nuestras poetas!
LA CANÇÓ DEL CARPE DIEM
Aprofitem el día,
i la nit;
gaudim del sol i de la lluna,
no rebutgem els estels,
desitjos petits tan oblidats.
Cantem i ballem,
al capvespre,
i a la matinada;
saludem cada nou dia,
amb la rialla segura,
que amaga tots els dubtes.
Llancem-nos al mar de la vida,
sense por,
encara que sigui molt fosc.
Una espurna de llum de lluna
ens marcarà el camí
que queda per recórrer,
abans la fals justiciera
no ens segui la vida.
Caminem sense defallir,
perquè quan el camí arribi a la fita final,
puguem mirar enrera,
tranquils,
per haver fet totes i cadascuna
de les passes.
ANNA COMAS
CANÇÓ DE PRIMAVERA
Cantaré la vida,
com l’ocell que piula
a la finestra,
o picoteja la flor vermella
del gerani?
Cantaré la cançó dels rierols
d’aigua lleugera,
que reguen paisatges pintats
de tots els colors del verd?
Seré tot una amb la natura,
en sentir la sang bategar
dins d’un cor que fa el sord,
i el mut,
perquè no coneix cap cançó nova?
No tinc ganes de cantar,
ni que sigui primavera;
tots els signes del temps
cronològic,
s’esvaeixen quan,
cansada,
albiro el camí massa llunyà,
darrera aquelles muntanyes liles:
les que amaguen tants adéus
sense música.
ANNA COMAS
Si pudieran
Si los hombres pudieran,
-los hombres que odian
a las mujeres-
les quitarían el vientre,
el tacto, el olor y el sabor,
los sentidos;
si pudieran,
les arrancarían el pelo, todo,
menos las cabelleras
que les recuerdan a los caballos
de la guerra;
quieren ser
centauros y capitanes.
Si los hombres pudieran,
-los hombres que odian
a las mujeres-
no dejarían una de sus costillas
viva.
VIKY FRÍAS
El marido que perdiste
En la luna de miel lo olvidaste,
lo dejaste olvidado, niña,
a ese marido
que tu padre te dio.
Lo perdiste en la ruta turística,
en el hotel de cinco estrellas,
en la playa paradisiaca,
o quizá en el crucero por mar.
Era zafio
insolente
engreído
avaro
violento
y muy aburrido.
Regresaste sin él.
Lo buscaste unos años
y, al no encontrarlo,
te casaste en segundas nupcias
con tus sueños.
Él sigue erre que erre
volviendo a casa cada día,
como si todavía existiera,
pero ya no lo ves.
VIKY FRÍAS
ESTAFA
Sense cap mena de mirament,
M’has clavat una espasa enverinada.
Sento devastats el cos i l’ànima.
Per escriure la teva gran estafa
-no parlo de diners, parlo d’amor-,
per descriure la indigna traïció,
grataré la pell dels mots fins arrencar-la
i fer que s’expressin en carn viva.
Les ungles del meu dolor
són ardents i tan esmolades,
que amb elles podria fer sagnar,
ara mateix,
els marbres freds dels temples que m’estimo.
MONTSERRAT GALLART
DESAMOR SOBTAT
El desamor sempre és de color negre;
és daga contundent que sega l’aire.
Si baixo al fons de mi, trobo el dolor
que m’has deixat a les parets de l’ànima
i als porus de la pell ara mig morta.
Per les voltes del meu celler ressona
la música clàssica dels diumenges
que no pot reemplaçar la teva veu.
La meva platja ha esdevingut soguer.
Em manca la teva presència,
el bes anhelant de la passió,
l’abraçada de totes les certeses,
el pa amb tomàquet i el cafè
del diàleg, la festa i la concòrdia.
M’has arrencat de tu amb tall innoble
i ara mastego la pena,
els vidres trencats del teu tracte,
la injustícia de l’exclusió.
Jo he perdut la partida;
tu, tota la innocència.
MONTSERRAT GALLART
DEUDA IMPAGABLE
Reclinarme en tu regazo,
sentir el calor de tus caricias,
disfrutar del olor de tus manos
con fragancias de especias,
adormecerme en el sueño de la infancia,
escuchar las voces de mi padre
hablando de sus pálidas batallas.
Te he disfrutado, explotado,
agotado hasta el cansancio
sin imaginar que podrías querer algo
más allá de nosotros.
Siempre estabas allí, inamovible
como árbol centenario
que despliega sus múltiples raíces
para sostén, refugio, descanso
de quien llega privado de sustento.
Absorta en la urgencia de vivir
en la que se embarcaba
mi juventud atropellada
no supe entrever, madre,
la devastadora soledad
a la que te confinaban tus renuncias
ni lo que de tus ansias olvidabas
para seguir estando a tu manera.
Ahora que tu muerte
me cercena el acceso a tus palabras,
sólo puedo valorar la magnitud
de lo que has dado a través de tus silencios,
de tus iras, de tus risas, tus enfados
dejándome el recuerdo arrepentido
de una deuda que jamás podría pagar
aunque quisiera.
CLAUDIA TRUZZOLI
LA DESOLADA BABY JANE
Ella se mira al espejo
creyendo ver en él la hermosa niña,
aunque las insolentes arrugas
desmientan que sea esa.
Reinventa en sus recuerdos
ese añorado aire de reina
que tenía entonces su belleza
y encuentra, a su pesar,
un resto degradado que aún vacila
acercarla a ser princesa.
No quiso en su vida lazos amorosos,
sino el salvoconducto a los placeres
que su imagen le ofrecía,
y atrapada quedó en un embeleso
donde el paso del tiempo no contaba.
Apostó con un mal juego
a una carta equivocada
y olvidó llenar sus alforjas
con algo más que el simple afán
de ser deseada.
Ya ni puede llorar su decadencia
sin pensar que las lágrimas
estropearán ese disfraz de juventud
que el estudiado maquillaje
intenta componer en su mirada.
Ni las fábulas ni las máscaras
que procura inventar cada mañana
consiguen seducir a Cronos
el que implacable,
ejecuta su venganza.
CLAUDIA TRUZZOLI
Ágora Poética: Commemoración del 8 de marzo.
Es el momento de llenar InOutRadio de poesía y lo hacemos con el grupo Laie de poesía, para este mes nos han preparado un experimento, que ellas mismas nos cuenta. Con las voces y poesías de Claudia Truzzoli, Anna Comas, Montse Gallar y Vicky Frías.
LA BODA DESIGUAL
En la riqueza y en la pobreza
en la salud y en la enfermedad
hasta que la muerte los separe
dijo el cura en esa boda
convirtiendo en compromiso
la ilusión de los amantes.
El novio
sale orgulloso de la iglesia,
mira a los invitados al evento
con aire de triunfo,
gesto posesivo,
con imagen de hombre pleno.
La novia
cree vivir el despertar de cenicienta
flotando con el aura de los cuentos
que de pequeña
le leyeron en la cama
prometiéndole
un futuro novelesco.
Los sueños se fueron destejiendo
lentamente
desde aquel no puedo vivir sin ti
hasta el todo lo que me pasa es por tu culpa,
desde el primer signo del golpe
en su ojo amoratado
que se excusa con un te quiero demasiado
hasta el terror de la amada
frente a la cólera de su presunto esclavo.
A la novia-niña con su futuro incierto
arrancada del limbo donde anidaban sus sueños
nadie le advirtió que iba del brazo
de quien sería su privado carcelero
en la riqueza y en la pobreza
en la salud y en la enfermedad
hasta que la muerte de ella los separe.
CLAUDIA TRUZZOLI
LA BODA DESIGUAL
En la riquesa i en la pobresa
en la salut i en la malaltia
fins que la mort els separi
va dir el capellà en aquella boda
convertint en compromís
la il·lusió dels amants.
El nuvi
surt orgullós de l’esglesia,
mira als convidats a la festa
amb aire de triomf,
gest possessiu,
amb l’imatge d’un home complet.
La núvia
desperta del somni de ventafocs
atrapada als llimbs dels contes
que de petita
li explicaren al llit.
Els somnis es van desembolcallant
lentament
des del no puc viure sense tu
fins tot el què em passa és culpa teva,
des del primer senyal del cop
en el seu ull morat
que s’excusa amb un t’estimo massa
fins el terror de l’estimada
davant la còlera del seu pressumpte esclau.
La núvia-infant amb un futur incert
arrencada dels llimbs on niaven els seus somnis
ningú no va advertir-la que anava de bracet
de qui seria el seu carceller privat
en la riquesa i en la pobresa
en la salut i en la malaltia
fins que la mort d’ella els separi.
CLAUDIA TRUZZOLI, traducción de ANNA COMAS
DE LA DONA
Una dona sola,
Qui és?
Algú que plora,
I s’eixuga els ulls en la foscor
Del silenci.
Algú que treballa,
I és creu obligada a veure la feina,
A cada racó per on passa;
En cada persona a la que estima.
Algú que camina,
Guiant els que no saben mirar;
Darrera dels que creuen
Que tot ho manen,
Que tot ho saben,
Que tot ho posseeixen.
Algú que estima,
Més enllà de la lògica
De les coses que són;
Més a prop del dolor amagat,
Que mai no veu la llum.
Algú que és,
Sense ser,
A qui no se la veu,
Si nó crida.
Algú que no es té,
Sinó a ella mateixa.
Algu que no té,
Sinó que dóna.
Algú que nodreix i cura,
Sense demanar permís,
Que sempre hi és,
Extesa per arreu,
Mar de vida, mar de llàgrimes,
Mar de dona entre les dones.
ANNA COMAS
DE LA MUJER
Una mujer sola,
¿quién es?
Alguien que llora
y se seca los ojos en la oscuridad
del silencio.
Alguien que trabaja
y se cree obligada al esfuerzo
en cada rincón por el que pasa,
en cada persona a la que estima.
Alguien que camina
guiando a los que no saben mirar,
detrás de los que creen
que todo lo saben,
que todo lo poseen.
Alguien que estima,
más allá de la lógica
de las cosas que son,
más cerca del dolor oculto
que nunca ve la luz.
Alguien que es
sin ser reconocida
a quien no se la ve
si no grita.
Alguien que no tiene
sino a ella misma,
alguien que no tiene
sino que se ofrece.
Alguien que nutre y cuida
sin que se lo pidan
que siempre está
proyectada por doquier,
mar de vida, mar de lágrimas
mar de mujer entre mujeres.
ANNA COMAS
Traducción con licencias y con cariño, de CLAUDIA TRUZZOLI
METZINA
(Declaració contra qualsevol forma de violència de gènere)
La rata de claveguera
no pot desviar el cap de la brutícia.
Acomodada, no troba
-ni busca, de fet-
el mitjà per surar a la superfície.
L’escorpí gegant secunda en tot la natura:
malda per clavar a un altre el seu verí.
El vampir s’oculta un temps
-i surt de nit-
per atacar amb més contundència i precisió.
L’escurçó negre belluga a distància,
mou les peces i espera el moment.
Tan a prop de la perversitat
d’un home malaltís…
En no poder-me clavar ganivetada,
ignominiosament
voldria arrabassar-me
biografia i patrimoni.
La sangonera és tan viscosa avui
com el dia dela Creació;
no ha perdut el costum de xuclar-nos la sang
-si pot.
El serpent encara s’arrossega…
No recorda que, per més que sotgi el meu taló,
jo, dona, tinc eines suficients per esclafar-li el cap.
Aquest rèptil envellit hauria de saber
que mai no trobarà ni una llivanya
per on esmicolar-me la innocència.
Tots, ell: la carronya que vol imposar-se al preu que sigui.
I jo, com una Antígona, encara resistent.
MONTSERRAT GALLART
VENENO
(Declaración contra cualquier forma de violencia de género)
La rata de alcantarilla
no puede desviar la cabeza de los detritus.
Acomodada, no encuentra
-ni busca, de hecho-
la manera de subir a la superficie.
El escorpión gigante secunda en todo a la naturaleza:
se afana por inocular su veneno a otros.
El vampiro se oculta un tiempo
-y sale de noche-
para atacar con más contundencia y precisión.
La víbora negra serpentea a distancia,
mueve ficha y espera el momento.
tan próxima a la perversidad
de un hombre enfermo…
Al no poder asestarme la cuchillada,
ignominiosamente
quisiera arrebatarme
biografía y patrimonio.
La sanguijuela es tan viscosa hoy
como el dia de la Creación;
no ha perdido el hábito de chuparnos la sangre
-si puede.
La serpiente todavía se arrastra…
No recuerda que, por más que acecha mi talón,
yo, mujer, tengo recursos suficientes para aplastarle la cabeza.
Este reptil envejecido debería saber
que nunca encontrará una fisura
por donde entrar a destrozarme la inocencia.
Todos, él: la carroña que quiere imponerse a cualquier precio.
Yo, como una Antígona, todavía resistiendo.
MONTSERRAT GALLART, traducción de VIKY FRÍAS
LETANÍA PARA RECITAR EL 8 DE MARZO
Mujeres esclavizadas
prostituidas
despreciadas
silenciadas
maltratadas
asesinadas.
Cárceles de sentimientos
depósitos de sensibilidad cercenados
amores derrochados
pensamientos prohibidos.
Mujeres de aguja e hilo
reinas del hogar
mujeres amantes
cocineras
madres.
Mujeres sanadoras
hadas
brujas buenas y malas.
Mujeres sabias
ricas
científicas
escritoras
ganadoras.
Mujeres escaparates de moda
Mujeres de tacón alto
Mujeres subidas a los altares
Mujeres cubiertas de velos
Mujeres de la tierra y del cielo
Luchad con nosotras.
VIKY FRÍAS
LLETANIA PER A SER RECITADA EL 8 DE MARÇ
Dones esclavitzades
prostituïdes
menystingudes
silenciades
maltractades
assassinades…
Creeu amb nosaltres!
Presons de sentiments,
retrinxats dipòsits de sensibilitat,
d´amors malversats
de pensaments prohibits.
Dones d´agulla i fil,
cuineres,
reines de la llar,
dones amants,
mares,
germanes nostres totes…
Parleu amb nosaltres!
Dones sanadores,
fades,
bruixes bones y dolentes.
Dones sàvies,
riques,
escriptores,
científiques
guanyadores…
Governeu amb nosaltres!
Dones aparadors de moda,
dones de taló alt,
dones elevades als altars,
dones cobertes de vels,
dones de terra i de cel,
creeu amb nosaltres!,
parleu amb nosaltres!,
treballeu amb nosaltres!,
lluiteu amb nosaltres!
MONTSE GALLART (Variació sobre un tema de VIKY FRÍAS)



